dijous, 30 d’octubre del 2014

Música

Per ella plore, per ella somric, per ella salte, per ella balle, per ella cante, per ella cride, per ella puc fer-ho tot, mai ningú entendrà que és a ella la que no vull perdre. Si ella regna a la meva vida, podré ser desnonat, maltractat, insultat, inclús violat, però no deixaré de viure, ja que ella estarà aquí per a què jo l'escolte, la balle, la cante, la cride, li somriga i inclús ploraré per ella. 

Per favor oïts no desaparegueu mai, vull poder sentir-ho, sentir-ho ben endins.



"Fins aquí tot el que necessite
per oblidar-me dels meus problemes."

dissabte, 25 d’octubre del 2014

!IL·LEGAL


Jo avui, faria un “sinpa”,
no un "sense pagar",
més bé un "sense papers".

Agafaria un encenedor,
aniria a tots els països
i cremaria tot allò
que diu que un tros de la terra
es SEU.

Mai he comprés
per a que serveixen les cremalleres,
menys les concertines.
Si tots som iguals
davant la biologia,
per a què separar-nos?

Es veritat, 
cadascú te la sort d'on naix,
però per què no pot canviar-la fàcilment,
i viure en altre lloc on poder avançar?

Mai he pensat 
que hi ha inferiors i superiors,
tan sols diferents sorts,
per a diferents llocs.

E.E.U.U té més premis novells,
no per això han trobat solució
a aquest problema,
tal vegada mai l'han buscada
o simplement l'han esquivat.

Crisi darrere crisi,
el problema s'incrementa.
Menys recursos, 
més gent.
Sí, tota la culpa la tenen ells,
naixeren allí,
això ja ho se.

Des de petit
he sentit atracció
 per solucionar aquest problema,
com un anarquista
que vol un planeta per a tots,
o si fos el cas,
per a la naturalesa i no per als humans.
Però ja ho se,
és una UTOPIA,
com també ho era
poder volar en el S.X.

Qui sap si al S.XXX
ho aconseguirem.
Tal vegada no conviure
tots sense fronteres,
però almenys ja ens haurem
matat tots els humans,
i regne la naturalesa
per damunt de la intel·ligència. 

divendres, 10 d’octubre del 2014

Help anybody


Al caminar y mirar atrás perdemos el futuro, y si perdemos el futuro, no hay presente. Hoy vamos a intentar mirar el futuro, pero no el futuro lejano, más bien el futuro de dentro de 1 minuto. 
¿Qué podría hacer yo dentro de un minuto?
Tal vez, dejar de escribir, o llamar a alguien, o comer, o correr por las calles gritando, no se si sería adecuado, pero podría trabajar en algo más productivo, pero, ¿a caso esto no lo es? Y cómo no, reírme de mi mismo, o de tí, que más da. Besaría a alguien en los morros, o soltaría un "buenos días" a la primera persona que pasara por mi lado. Y por que no, ponerme a pintar un cuadro para mi familia. Pero, ¿qué podría hacer dentro de un minuto para hacer feliz a alguien? Besarla serviría, si le gusto, claro está. Decirle te quiero a cualquier persona, o eres muy guapo/a, tal vez ayudar a alguien a subir la compra a su 4o piso. Debatir con un escéptico tal vez le guste, o abrazar una persona deprimida, o más bien, a cualquier persona. Creo que hacerle la comida le encantaría, pero abrazarla/o mientras duerme también le gustaría, no a todas pero si a la mayoría. Dar un paseo con un minusválido sería reconfortante para ambos, o tal vez con tus abuelos. Contarle tus peripecias a una persona que no conoces de nada, tal vez sea grosero, pero si esta necesitara hablar también de sus peripecias, seguramente le encantaría que se las contases. Montarle un mueble a los padres, no estaría mal, pero hacerle un regalo sería mejor. Bueno, hay muchas cosas que podrías hacer dentro de un minuto para hacer feliz a alguien, así que imaginate cuantas sonrisas te has perdido al leer esto, sal a la calle y ayuda a quien más te convenga.

dimarts, 30 de setembre del 2014

Riu de tu

Vull abraçar-te,
sense presa i amb pauses
per besar-te tota sencera,
o tal vegada ambdues,
a la vegada.
Vull acaronar-te els cabells,
estirar-te'ls,
fins que et moleste
i haja de disculpar-me.
Vull saber si estan suaus
els teus llavis,
també rugosos
i més si hi són mullats.
Al matí vull un cafè,
com també,
compartir un bon dia
amb tu.
No vull matins emprenyats
menys amb tu,
com tampoc matins
de princeses
i prínceps blaus.
Tal vegada siguin corrents
els dies blaus,
però també en vull
de verds, rojos
i multicolor.
Vull veure
la teva espatlla nueta
pel matí,
tarda
i nit,
com també
els teus pits,
i acaronar-los,
besar-los,
mossegar-los
i el millor
prémer-los.
No vull que
els teus ulls
esperen que
per la porta del teu davant
entre jo,
sinó que al tu entrar
ja hi siga jo dins.
Vull abraços per l'espatlla
al alba
o millor al despertar-nos-en.
Vull discussions sense sentit,
en les que ni tu,
ni jo,
canviem de parèixer.
No m'interessa
veure't plorar,
vull sempre veure't
somrient,
o el seu defecte,
sent feliç.
Vull aprendre
de tu,
del teu cos,
i dels teus fets,
així com
que aprengues
dels meus fets,
del meu cos,
i sobretot de mi.
Mai ningú podrà dir
que camine sense sentit,
si hi ha un fi en aquest,
però sobretot si camine
en qui estime.
Al costat d'un penya-segat,
o al d'un riu,
o al d'un museu,
o al d'un concert,
o al d'un camí empedregat,
o sinó al d'una casa vella,
que se'n sent els seus cruixits,
qualsevol d'aquests
serà un bon lloc
per dir-te que
t'estime,
o els seu defecte
que t'enyora,
o que t'espere,
o que m'encantes.
No puc explicar l'amor,
com molts han intentat,
però se que aquest sentiment
no hi és,
ni felicitat,
ni tristesa,
ni ira,
ni molt menys depressió,
ni confusió,
ni tots aquells sentiments
que no en siguen amor,
aleshores per descarte
ets simplement
tu,
tu provoques
un sentiment,
que em posa feliç,
si no ets a prop, tristesa,
si et passa alguna cosa, ira,
si no parle amb tu durant un temps,
depressió,
confusió al comparar-te amb mi,
i puc seguir però,
  prefereixo deixar d'escriure
i anar a buscar-te.

dilluns, 29 de setembre del 2014

Enfocándonos

Mai res fou etern, tampoc instantani. No hi ha creixement en la constància, menys en la irregularitat. Si el cel fos avui verd, hi haurien mil versos per descriure'l, però és blau, com tots els dies, i tal vegada ja s'haja escrit massa d'aquest. Els fanals del carrer mai intentaren il·luminar el camí, sinó, a les persones tristes que caminen per ell, sols perquè necessiten veure que hi ha alguna llum que els enfoca a ells, que no són simples cossos caminant o surant per la terra. Al tornar-se negre, si hi ha perles brillants, mai hi ha prou versos per descriure'l. Per això, hi ha gent que a la nit no dorm, però al  dia o tarda tampoc. I tu diràs: "no estan bojos aquests?" I tant, però i tu? No ho estàs?

dimarts, 23 de setembre del 2014

Pica y muere

Culo hinchado, mosquito volando. Cara hinchada, mosquito volando. Brazos hinchados y piernas también, pero el mosquito sigue volando. Espalda hinchada, cuerpo ya preparado para desinflar, aunque el mosquito sigue volando. Hay días que uno preferiría volar y nunca ser picado, aunque bueno, él morirá hoy, yo tal vez dure hasta mañana.


diumenge, 14 de setembre del 2014

99.9

Nadie dijo que el 99 tuviese tan solo un número, así que escribo sabiendo que este no es el 100, ya que lo reservo para algo diferente de lo de siempre.
No soy una ventana,
Tampoco una puerta.
Tal vez no sea un pomo,
Ni tan si quiera una mesa.
Es verdad que ser un candelabro
No molaría.
Pero,¿ y ser una taza del váter?
Peor seria ser el papel en si.
¿Me parezco a una bandera?
Ondearía sin parar y
Me pararía en seco al ver una hormiga,
Aunque ya se que no lo soy.
Voy por la calle y la gente no me mira,
¿Soy un mueble de IKEA?
No, esos al menos tienen alguna complicación.
Bueno, ¿Y un PC?
Eso tampoco seria malo,
Pero sería triste que te utilizase
Gena ¿No?
Esta noche me he quedado sin ser,
Tal vez en unas horas cambie,
Que mas da, ya nadie valora
Los objetos inanimados.
Por todo esto creo que
Al andar y no caminar
Uno observa, ve, y borra.
Así mañana puede volver
A caminar sin andar.

dilluns, 25 d’agost del 2014

Existencias.

Tu tinta escapa, corre por debajo de mis dedos, huye espalda abajo. Y aprieto, te araño esa parte dibujada que esconde tus historias, para que no se vaya, para retenerla en un instante. Entonces, sin pararme a pensar, mis suspiros se entremezclan con tus jadeos. No podemos respirar sino al ritmo del otro. Y así, en la distancia, cada uno en una cama, abrigado sólo por el calor de las sábanas. Nos damos cuenta, a la vez, de que estamos demasiado compenetrados, como dos relojes suizos que concuerdan, armoniosos en un tic-tac sin fin. 

Como una obligación, o un deber moral, queremos, simplemente, demostrarnos a nosotros mismos que existe el otro y, a la vez, nosotros mismos.


B. Soler

divendres, 15 d’agost del 2014

Los putos chinos de la creatividad, o no.

1
Va ser al setembre de 1967 tothom fumava i jo vaig perdre la raó. I tu? Cómo te quise decir aquel dia y te dije ayer, no estamos solos cuando compites. Para rescatar a tus amigos de las garras del Dr.W, el más malo, malísimo era el café que me sirvieron en aquel lujoso hotel, que para mi era en verdad despertar y noté la suave caricia de la chimenea encendida. El calor persistía, junto al increíble olor a piel. Rozó mi verga, provocando una erección bonita y nerviosa.
 
2
Pokémon no és igual que Digimon, la diferència virtual és enorme, tanto que hasta un ciego podria verla caer! Continuó su trabajo con increíble paciéncia. Continuó con ello, continuó, destripando al animal de sequia, on t'has clavat,  así estava jo vegent el cocodrilo al riu per això havia risc de pedre, por la famosas bolas chinas, tan redondas cómo profundas, para dar placer del atardecer hasta el amanecer. De mi rabo que busca un atajo. Sabes que me gusta sin ajo siempre buscando el placer y ahora nadie me cree y yo no lo puedo resistir, se la quiero meter por el ojete, si me quieres, vete.

El sentido de la vida
Todos cantando lalala, tocame la teta ya! ya! ya! Sabes que quieres más. Yo quiero más de lo que tu sabes penetrarme hasta el final, porqué yo lo valgo. Le enmarqué la puta cara en la pared. Disfrutando de la visión de los cojones de maria. Me daban, me dan y me darán alegria y pureza del cielo o del infierno, quien sabe, yo no puedo aguantar, creo que las escaleras, hoy, son demasiado largas.


4
Entró a casa y allí estaba Jax, se acercó rápidamente hacia su polla. Disfrutaba lamiendo el prepucio de su perro. Moribundo ven y agachate y vuelvete agachar, así te podré dar y dar, hasta rebentar.
Inequivocamente un día no quise despertar, de tu rostro sombrío no me quise separar, del cuerpo del pene o pensar en perder la vida, que hay de diferencia entre eso y nada. Venga chicos, fumamons un poquito más?
Decente y amargo cual ano caducado.
5
Suave suave en la montaña, lenta, lentamente en la playa caliente, siempre en la cama. Cama llena de pelos y pedos pero el amor no se disipaba, yo miraba su cara y ella mi alma. No quiero follarmela más. Poder correrme sin pensar, quitarme las ganas y volar volar volar hasta llegar hasta amsterdam, Francia. Solo quedaban unos 5 minutos para llegar, 5 cinco por el culo te la hinco.
En el espacio exterior muriendome de calor al acariciar tu suave penetrar.

6
De pendiente yo estoy, por eso fumo cogollo y coca para mi y pa' la tropa, a tope guay, vamos, algún día llegaremos, la escalera de Cento está cerca. Desde aquí se ve perfectamente todo sudoroso, brillante y gigante y horroroso. El rabo del tio Cento, i el ano de qualsevol altre, la tristesa y la felicitat, o un altre lloc del cos on no es puga accedir i si s'aconsegueix fa molta pudor a peus. no meus, tal vegada, tampoc teus, però jo que se, mai ningú em va penetrar tant que sense poder parar va deixar passar i mai va poder retornar... Desgarrar la teua cara. Aparca la cara.

7
Un, dos, tres vas vindre en mi, aquell dia va ser el del queso en tu boca, esa cosa que tal vez bese esta noche, no la tuya, tu tampoco la mia. Casi el único momento en el que la miré y conseguí verla y diamante, la nueva edición de pokémon salío en dos versiones, y yo por supuesto me compré las dos, y morí mirando a Poligon 2.0, arriba la xoni en el coche tunning abri la finestra y li caga un pardal dixant-li el braç fet un puto asco.

C.P.M, T.M.M, M.M.B, G.P.A, A.E.P i B.W

dimecres, 13 d’agost del 2014

Natural?

Rodejat de la natura, o ella de mi, ja que no se qui d'ambdós és més gran. Tal vegada ella, ja que a tota la terra hi regna. Però, i jo? Com em sent ara mateixa? Doncs sol aquí, ple de llàgrimes al cel i un fanal de la mida de la lluna sobre el meu cap. I jo del futur? Com no me transforme en Déu, no podré ser omnipresent. Però, i jo del passat? Aquí guanye jo, ja que jo del passat sóc immens, no per ser petit i poder menjar-me el món, més bé jo fa uns mesos, quan vaig conèixer una petita persona, amb cames petitones i cul amanoset, amb pits petits i bonics, amb espatlla blanca amb taques negres del Sol, amb llavis del color de un tulipa vermell, ulls foscos amb sorra de la platja cobrint la negra lluna que l'envolta el mar blanc i cristal·lí. Ella fou la que hem donà aquesta immensitat i per això, ara mateixa, jo, amb ella, sóc més gran que la natura, però ambdues altres més boniques.