No et dic que no

Despert, sense lucidesa, però desvetllat.

Feliç, sense somriure, però amb ulls brillants.

Observant, sense excesiu detall, però conscient.

Caminant, sense extenuació, però musculant.

Parlant, sense escoltar, però callant.

Escontant, sense parlar, però respectant.

Estudiant, sense perdre el sur, però avaçant.

Conduint, sense veure els perills, però evitant-los.

Besant, sense excitació, però traspassant sentiments.

Abraçant, sense agobiar, però calentant.

Somrient, sense soroll, però envaït per la felicitat.

Rient, sense llagrimes, però cansant les galtes.

Plorant, sense sentit, però lliberant.

Espiant, sense motiu, però com a iaia.

Estornudant, sense escopir, però trencant timpans.

Estimant, sense demostrar-ho, però sense parar.

Lluitant, sense horari, però escalant.

Jugant, sense millora, però somrient.

Escrivint, sense moments, però sense parar.

San o no San?

Ke Algunos Kaigan Kuando Mis Abuelos Dan Duro Al Follar, Asusta Kuando Kaen Amnésicos.

Los Osos Rugen Intensamente, Mientras Estudias Y Esperas Rugir Similar.

Sin Un Perro Estás Riendo Sólo Una Buena Mañana, Antes Reías Intensamente, No Asustado.

Íbamos Zarpando, Aunque Llores.

Los Absolutos, Mucho Odian Dioses Anteriores.

Lucir Amores.

Dime Obras Risueñas, Importantes, Asquerosamente Neoclásicas.

Las Abuelas Hablan, Ahora Buscando Intensamente Tu Atención, Con Ideas Obscenas. Nunca Respondas Ó Jamás Amarás.

Muy Cabreado Estarás, ¡Niño Rata Obedécele Estúpido!
 

Quan un T'estime significa més que Amor...

Quan despertes, obris els ulls, observes que ja has dormit suficient però encara no entren els rajos de llum per la petita finestra de l'habitació tan inmensa, veus que entre la foscor tan sols veus la forma de les coses del teu voltant, intentes tancar els ulls per seguir dormint almenys fins que es faja de dia, dones voltes sobre tu mateixa per trobar el punt ideal, inclús quan arribes a adormir-te segueixes moven-te buscant la millor forma per a dormir, i de sobte sona el rellotje del móbil, anunciant que ja fa uns minuts que els galls han despertat meitat dels poblerins, ara que ja sabies que estaves dormint i ni un pel del teu cos es movia...

Però de sobte, mentre dormies de costat cara la paret, unes mans calentes i uns gemits de son, se't posen per l'esquena, notes com el seu alé et posa la pell de gallina de la nuca i les mans agafen en força el teu pit com si no vulguesin que desapareixqueres, i ahí estàs tu amb els ulls més closos que mai esperant que no sigui veritat que ha sonat l'alarma, i esperant que eixes mans es quedin amb tu més temps, i tornar a escoltar eixe T'estime de mitja flama, amb el que comences el dia millor que mai....

I tu?

Somniar
              Soñar
                        Soño
                                 Amets
                                            Dream
                                                         Rêver
                                                                    Träumen
                                                                                   Sognare
                                                                                                  Droom
                                                                                                                Óνειρο
                                                                                                                             Sonhar
                                                                                                                 мечтая 
                                                                                               Somnium
                                                                                        сан
                                                                             Sonĝo
                                                              Unistus
                                                Unelma
                                         Sen
                              երազ 
                  Svajoti  
мечтать
               San
                         Giấc mơ
                                      Sanjati
                                                   夢
                                                           सपना
                                                                  Drøm
                                                                             꿈
                                                                                Ëndërr
                                                                                             Vis
                                                                                                    Dröm
                                                                                                                 Сон
                                                                                                                        خواب
                                                                                                                  حلم
                                                                                                        חלום
                                                                                          ოცნება
                                                                            Ngimpi
                                                                 Álom
                                         Kaanchaana
                                śnić
                     כאָלעם
  Moemoeā

Sin retraso

Al capvespre del 25 de Gener, ningú i jo vam anar a parar davant del precipici més alt del món, es veia des d'allí les ciutats com formigues i els edificis com puces. Ambdós mirarem cap a baix el més recte possible, es clar que donava vertigen, però allí, podíem veure que per al món, nosaltres no érem més que una mota de pols a la nostra vida i vam començar a debatre ambdós aportant els seus arguments, primer era jo el que defenia que si que érem importants en aquest mòn i ell que no aportàvem res a este món. Després de dues hores de reflexió i crits, camviare'm de posició, ara era jo el pessimista i ell l'optimista, ell ara creia que les nostres aportacions podrien camviar el mòn i jo el que sense un recolzament un individu no podia fer res.

Fou un dels dies més llargs de la meua vida, i al despertar, vaig seguir amb la meua vida sense calfar-me'l cap en eixes tonteries i simplement vaig fer el meu camí per allí per on em dugués.

"Però al igual que tu, jo formaré part d'aquesta terra."

                                                                                                           B.W

 

B/Velles imaginacions

Quien lo diría,

yo no,

ahora te has comido gran parte del pastel

y encima tienes con quien compartirlo,

ya sea para coméroslo juntos

o cocinarlo juntos.

Parece ayer cuando decías eso de:

"Estos no son para mi"

ahora solo dices:

"Ya tengo con quien hablar"

por eso desaparecí

durante un tiempo.

No vuelvo por que me necesites,

más bien vuelvo

por qué me quiero unir a ti.

Me gustaría que lo pasaras bien conmigo,

como antes....

¡¡Mierda!!

Veo que ya no hay lugar para mí,

pero no iba a quedarme con la duda, no? jajaja

Así que gracias por todo,

B.W,

con todo mi amor.

Ambrosio

De la Safor?

Estaba mirando por la ventana, allí había dos mujeres hablando, seguramente sobre sus maridos, ya que la frase más repetida era "Es que eu faig jo tot!!", mientras tanto estaban los hijos dándole vueltas a una farola, jugando al pilla-pilla, por lo que parecía. Mirando más profúndamente, en la casa de al lado, por la ventana, se veían dos jóvenes homosexuales practicando sexo. Más tarde salía yo de casa, hacía mucho frío, típico de finales de Enero, me subí la cremallera, del pantalón, y empecé a caminar, no iba a ningún sitio, pero buscaba ver más escenas de vida, para así llenar mi vida. Por el camino vi un hombre, tenía un bigote espeso y negro, vestía una gabardina negra y llevaba un sombrero de copa, difícil de ver en un pueblo de la costa Mediterránea, pero más tarde, allí estaba la respuesta a mis dudas, llevaba un maletín donde ponía, "Cobrador Del Frac" y esperaba que saliera el carnicero del pueblo, que por lo visto no las tenía todas consigo. Si detenerme más con él, anduve como un niño por el borde de la acera, intentando no caer ni al fuego de mis pensamientos ni al mar de rutina, cuando un niño del pueblo apodado "Tuerto" me pidió que le ayudase, sus amigos le habían robado la merienda y su madre le dijo que si no se lo acababa todo que no volviese a casa, me dijo donde estaban esos 'amigos' y al verme ellos simplemente se lo devolvieron y sin sermón alguno me fui a seguir el camino, esta vez por otro lado, por mi percance, aunque al girar la esquina volví a oír los lloros del "Tuerto", pero seguí. Pasé por delante del frontón abandonado del pueblo, propiedad de la iglesia, allí había dos jóvenes del pueblo que recogían los restos de las obras de los días anteriores y al verme me dijeron: "Tu no has vist res, val?" y se despidieron con un guiño, no se por qué me lo dijeron, si todo el mundo sabía que cogían cosas para su recién estrenado huerto. Cómo no, siempre hay un bar en el pueblo, allí estaban los más ancianos del pueblo y todos esos jóvenes que ya querían envejecer haciendo del bar su rutina, se oía: "Bac, Rebac" y "Me cague'n Déu". Cuando ya quería volver a casa, sin querer tope con unas señoras, sólo me preguntaban "I tu de qui eres?" yo lo entendía por que ya llevaba 10 días allí y mi madre me dijo que las abuelas de pueblo siempre preguntan lo mismo, pero no me gustaba hablar con extraños, así que le respondí con mi mal Valenciano "Xo soc de la família Pérez" y simplemente volví a casa.

Seis meses más tarde, Vicente, pasó a llamarse Cento y ahora era él quien decía "Me Cague'n Déu" al bar, con un valenciano mediano

Micra

 

 

  

  

 

   

 

 

"La meua model més assenyada és la meua gata."

Encetant els dos Ànecs!

Mai fou tan fàcil matar 2 pardals d'un tir,

ahir sense més ni menys,

agafares dos ànecs i d'intre de 364 dies,

els soltaràs.

Tan sols puc dir

disfruta'ls,

et faran bona companyia

i tal vegada,

siguen els animals més preciats a la teua vida.

Es veritat que els teus anteriors

van ser una mica extranys,

deixares de banda gent,

i aparegué davant teua una persona petita,

que tan sols volia el millor per tu,

no sempre conseguin-t'ho.

Per això:

Feliçment

Espera'm,

La

Iniciativa

Comuna

Impulsarà

Tot

Allò

que

Tu 

Somnies

Sin ton ni son...

El frío corría por tus piernas, bordeaba tu sensual culo, pasando por cada nalga y erizando ese bello imperceptible por la vista, pero inconfundible por el tacto. Más tarde caía, como de un remolino se tratase, dentro de tu minúsculo ombligo, para luego salir en línea recta y por el camino más rápido, saliendo así despedido a los rascacielos de tus pezones y coronando así tus hermosos pechos para dejarlos con la piel de gallina, además aumentando esos rascacielos... Al pasar por tu corto,  comestible, incluso sabroso cuello, se para allí arriba para ver tu cuerpo entero, soñando en coronar el pico más alto, sin embargo ve allí tus labios, quedándose a quitarte el aliento para marchitar así tu saliva y poder contemplar tus ojos, grandes como espejos, pardos como el Oso más duro y oscuros sin más ni menos. 

"Nunca tuve tanta envidia del frío como anoche."

                                                                        B.W

La soletat del que no anava a morir...

Avui en dia tothom sap que és un Super Heroi i si no ho sap tal vegada és per que ell mateixa ja serà un Heroi. Aquest escrit va per a tots aquells que volen que hi hajen menys Super Herois i més Super Ajudants, ja que si et fixes bé tot super heroi te com a principal objectiu que no moris, però avui en dia fan falta més super ajudants que t’ajuden: A creuar el carrers transitats i sorollosos de les ciutats a tota aquella persona que estigui despistada o simplement ja no es valgui per si mateixa; A pujar les bosses de la compra tals dies com al nadal, o als dinars o sopars familiars; Algú que et puje les bombones de butano a casa; Algú que t’abraçe aquell dia en el que res et surti com tu vols o simplement no les tens totes per a seguir endavant; Algú que t’ajudi a fer la mudança; Algú que t’ajude a aprendre a viure per tu mateixa; Algú que t’ensenye a tocar música. En fí, jo desitjaria menys Salvadors i més Ajudants, i com podreu veure aquestes tasques ja estan complertes per treballadors, però aquest necessiten diners per viure i casi ningú ho faria altruistament, a diferencia d’un Super Heroi que salva les vides de la gent simplement per que te la capacitat de fer-ho, per això mateixa, jo, demane que a aquest món vinguen a Ajudar-nos i no a Salvar-nos.

Y sin embargo...

No eran más de las cinco de la tarde, el sol ya no daba en la cara de las montañas y estaba yo mirando el cielo, cielo cubierto por nubes y, pájaros, que me avisaban de que el buen tiempo había pasado ya. Allí arriba de la cima de mi mundo, el viento se sentía como el perfume de la novela del alemán, cuyo nombre, simplemente, no me acuerdo.

No quería ver un cielo bonito, tampoco lo había, no quería tener miles y miles de ‘grupies’, tan solo quería esa soledad, y así poder seguir haciéndolo, sin tener que esperar nada de nadie, ni nadie de mis actos. Subirhasta allí, fue un camino largo, no tan duro como creía en un principio, pero largo, casi media década. La verdad, un resumen de mi viaje sería, compañía. No me aportaban mucho pero si lo suficiente para seguir, ya que formaron parte de mis pasos y todos ellos sufrieron mis penas y mis alegrías, incluso algunos las crearon.

Ahora después de 4 años, escribo esto, no en su nombre, ni tampoco en el mío, ya que mis actos dirán si seguiré hasta otra cima más alta, y allí volveré a escribir y escribiendo caeré hasta lo más bajo del subsuelo, dejando mi cuerpo a merced de los insectos o simplemente donando parte de mi a la ciencia.

En estos 4 años he tenido amor, desamor, juergas, estudio, trabajo e incluso muertes inesperadas, todos aquellos que siguieron mis sinuosos caminos saben que ha sido muy fácil para mí, ya que de mí no dependía.

Y sin embargo, ya que simplemente utilicé unos 10 dedos, una imaginación, una pantalla o un papel y pincel.

“Nadie se quedará con mi casa,

 aunque no sea rentable

,ya que mí casa son mis palabras.”

                                                           B.W

Ni menys, ni més!

  

No recorde que difícil era caminar,

quan tenia un any.

No recorde que difícil era dir hola,

quan tenia tres anys.

No recorde que difícil era abraçar els pares,

als cinc anys.

No recorde que difícil era sumar diset més tretze,

als set anys.

No recorde que difícil era somriureli a aquella nena,

als once anys.

No recorde que difícil era comprar alcohol,

als tretze anys.

No recorde que difícil era escriure,

als quinze anys.

No recorde que difícil era perdre la virginitat,

als disis anys.

No recorde que difícil era soltar un t'estime,

als diset anys.

no recorde que difícil era viure amb els amics a València,

als divuit anys.

No recorde que difícil era no tindre mals pensaments,

als divuit anys també.

No recorde que era enamorarse d'un somriure,

als dinou anys.

No recorde que era patir als festivals,

als vint anys.

No recorde que era enamorarse,

abans del meu aniversari,

però després d’aquests regals,

ho recordaré per sempre. 

El temps passa, el somriure queda!

Mirant al passat pots veure que, tal vegada, no tot ha estat com t'agradaria que fos. Pot ser has perdut: un amic amb el que abans comparties rialles, que et deixaven les galtes fetes pols, festes o inclús converses transcendentals en la teua vida; O un familiar que et contava parts de la seua vida entusiasmat, o trist per no poder fer-ho ja, també quan el veies, sempre fent el mateix, i et demanava ajuda, o tal vegada, quan et deixava en ridícul davant tota la família al nadal; O un romanç, que volies que els segons foren més llargs, i la vida més intensa, gaudint de la seua vida i convertint-la en part de la teua; O una nit d'èxtasi, ja sigui amb els amics, a una festa inesperada, que tornaves a casa i tan sols sabies que ho havies passat genial, o amb algú especial, ja sigui parlant al carrer les nits dels estius més calorosos o al llit compartint els cossos y els sentiments; O uns hàbits, com muntar una cabanya amb el grupet d'amics, espantats per si apareixia el propietari, o també quan no et preocupaves de res i sempre estaves al carrer, o simplement quan passaves una setmana entrenant a voleibol per a preparar-se per a un partit important. 

Però encara que el temps passe.... el somriure queda!