Missió impossible

El fanal parpelleja, omplint així el carrer d'ombres estranyes i d'ulls immòbils. Com si fos un xafarder em quede uns segons mirant pels forats de la persiana, no hi ha ningú que em puga trencar la meua coartada així que el pla prosegueix com s'havia pensat. No puc parar de repetir tots els passos a seguir per tal de veure que res se'ns ha passat per alt. En qüestió de segons em plante davant de l'ajuntament del poble i he de extremar precaucions, ja que ahí està la més xafardera de totes, i encara siguen les 4 del mati, podria trencar-me tots els esquemes. Tapant-li el morro a Laika, passem a gates fins traspassar la zona conflictiva, arribant així al descampat on tinc el cotxe aparcat però aquesta zona no es troba fora de perill. Agafant per braços a Laika, com si ens acabarem de casar, encara que després de tants anys ens ho podríem plantejar,  traspassem la zona de terra i rodes calentetes, evitant així haver perdut la guerra. Quan ens trobem a 20 metres de la nostra victòria, a aquell parc on ningú pot observar-nos, em trobe a Toni passejant amb Thor, a quina mala hora senyor, Laika no crec que aguante més, així que tan sols em queda rendir-me. Laika, com tots els matins, es posa a fer les seues necessitats al costat d'una palmera, i mentre jo ja pensava amb els meus anys d'aïllament, ja que ens havien descobert, Toni em diu "Veig que no portes bossa per agafar els excrements, vols una?" La llum va arribar en eixe moment, ens salvaren tant a mi com a Laika de mirades menospreciants pel carrer, inclus pena màxima per no haver netejat els excrements de Laika. Definitivament demà aniré a comprar bosses de fem...

POESÍA

Nacer

Nos sorprendieron sus ojos

grandes como platos

y sin pestañear

nos manifestó

que vino para quedarse.

Y se quedó…

Impregnando sus vidas

de colores.

Crecer

Empezó, como bola de nieve

a recorrer toda alma ajena,

algunas se quedaron con su pedacito

pero muchas otras la odiaron.

No se dejó llevar

 por corazones de hielo

que la rechazaban

y siguió creando arte.

Reproducirse

Aquellas que entendieron su arte

se dejaron seducir,

y empezaron a crear las suyas propias.

No quisieron hacer lo mismo

y experimentaron,

creando nuevo arte,

pero todos ellos

sabían quién era su madre.

  

Morir

No la vi morir,

siquiera sé si ella podría morir

lo único que sé

es que en su epitafio pondría:

Muchas Gracias por todo

Habéis hecho de mi vida la mejor de todas

Disfrutad de mi arte

Firmado: POESÍA

----------------------------------------------------------------------

Poesies per al II concurs interlacional de poesia "+Poesía" de Edición DeLetras 

Los hijos de la noche

Quise volver a esas noches de verano donde podías cerrar los ojos y aún te daba vueltas el mundo. La música tenia un tono especial y las voces de la gente de tu alrededor se entremezclaban para acabar extasiando tu mente. El cielo no estaba estrellado pero eso te daba igual, en el vaso no llevabas ron Zacapa y la verdad nunca he probado ese ron, prefiero mi siempre Negrita. Tan solo estabas acompañado por aquellos que querían disfrutar de la noche tanto como tu. De sus gritos, sus locuras y sus risas claro está. Bailar una y otra vez, para acabar con las suelas destruidas. Decir todas esas palabras ininteligibles que sueltan los ebrios. Besar en los labios a todos tus amigos y enamorarte del mareo que llevas encima. Para llegar a casa cuando el Sol calienta las calles y con el desayuno ya en tu barriga, coger la cama y no soltarla durante horas.

Isabel

Empecé a caminar detrás de ti cuando tan solo sabía decir “Mamá” y crecí oyendo tus sabios consejos. Tu fuerte pelo liso y tu piel grasa calaron en mi adolescencia, aportándome buenas y malas noticias. Aunque también me regalaste tu bondad, y nadie ha sufrido aún mi enfado. Te olvidaste de obsequiarme con tus preciosos ojos azules, pero te perdono, ya que no le haría honra a tan bellos iris. Tal vez el haber heredado tu facilidad para dormir, me haya causado más de un problema, pero ahora soy un gran amigo de todas las camas. En cuanto a disciplina, no me aleccionaste para seguir un código de vida, y de eso estoy orgulloso. Pero tal vez sí que me inculcaste el saber cuándo callar, que de más de una me ha salvado, la verdad. Me fascinó tu tranquilidad y la heredé por encima de todas tus cualidades, incluso abriéndome más puertas de las que nunca podré cerrar. Sé que dentro de ti vive el instinto de viajar, al igual que en mí, por eso viajaré hasta que mis días se agoten. Una vez leí una cita, de cuyo autor no me quiero acordar, “seguí tus pasos y ellos me alejaron de ti”. Ahora la hago mía para decirte que ya me puedes dejar volar, ya que tanto tu sabiduría como tu experiencia ya forman parte de mí.

--------------------------------------------------------------------------

Microrrelat per al concurs "Seguí tus pasos y ellos me alejaron de ti" de Talentocomunicaciones i dedicat a ma mare, Isabel.

Bon dia i gràcies!

Era diumenge, un dia del senyor fosc. La gola no responia quan intentaves parlar i la moquita ja buscava els llavis. Allí gitat al llit i amb 3 mantes d'hivern damunt, podies sentir com la veïna agranava casa o el carrer, te igual, es sent igual dins d'aquesta vella casa. Sabia que no seria el diumenge més divertit de la historia, però hi havia una cosa que feia que m'alçara del llit decidit. Amb la cançó Walk de Foo Fighters, em ficava el calcetí que a mitjan nit vaig perdre davall les tres mantes. M'untava la cama de hidratant, intentant cuidar aquell tatuaje que tant m'encantava. Buscava un mocador per sonar-me i de allí a agafar un got d'aigua per alleujar eixa gola de fumador de 60 anys.

Ara ja podia somriure, en veritat no per haver-me alçat, sinó perquè un diumenge com aquest havia pogut rebre un bon dia d'aquella persona que omplia els meus dies. No demanava or ni la intel·ligència de Einstein, tan sols volia la meua companyia, aquella que la treia de les seues caselles de quan en ves, però que buscava el meu pit per acurrucar-se els dies més gelats o més trists. Aquella que vol que li prepare el seu mateix cafè tots els matins. Que als dies més depriments m'ompli de petons per traure'm una rialla, si cal fent-me cosconelles. Que m'ajuda i em demana ajuda quan fa falta, notant així la confiança mútua.

"Els dies passen

 però la relació viu

i somriu."

                                  B.W

Tisana Tisaneta!!

Crec que el primer record que tinc d'ell fou d'un diumenge, amb el blues del pare a tota veu, allí assegut davant la televisió. Els seus ulls no perdien la mirada de la pantalla i sostenia entre les mans el comandament de la Sega Megadrive. Al baixar per les escales, podia veure com jugava al Sonic, i al arribar baix i adonar-se'n que era jo, m'oferia l'altre comandament per jugar amb ell, clarament acompanyat d'un, "Avui tampoc vas a guanyar-me!".

Ell era prou més major que jo i passava els dies a l'habitació dibuixant, de ves en quant em mostrava el que dibuixava, però s'enfadava si escodrinyava per l'habitació sense estar ell davant. Per a mi la seua habitació n'era la millor, plena de cartells, plena de vida. Sabia que jo faria igual que ell era el meu referent.

Any rere any, compartíem tant bronques dels pares com rialles als videojocs. Recorde lo buida que es quedà la casa quan començares la universitat i més encara quan et tocà l'Erasmus. Crec que aquests anys foren els que em feren créixer diferent a tu, ja que vaig necessitar altre referent per guiar la meua adolescencia. 

Avui, amb artista buscant renom, inclús compartint casa independent, tan sols em queda acabar aquest escrit per mostrar-te tot els meus respectes i mostrar l'orgull d'un germà menut pel seu màxim referent.

Vivint!

Una vesprada per patinar i tornar a sentir l'aire a la cara. Respirar ben endins i començar a patinar el més ràpid posible, inclús tancar els ulls un moment per recordar aquells anys on el més important era aprendre un nou moviment en els patins per mostrar-li'l als amics.

M'agradaria tornar a construir cabanyes a l'hort d'un avi del poble, que ens cremava els palets i colxons que portavem fins allà dalt. Erem feliços tan sols anant allí dalt i veient el poble viu, inclús per les nits. Si plovia, el primer que se'ns ocorria era pujar corrent per tapar-la i que no es fes malbé, encara que després tornàrem xops i els nostres pares no ens deixaren ni entrar a casa.

Voldria veure viva la gent de nou, que els caps dels nanos tan sols miren al sòl perquè se-li han descordat les esportives, i no per estar mirant una pantalla tàctil. Què els pares no utilitzaren aquests aparells encïssadors per a que els fills no els molesten, i anaren més a passetjar per contar-los historietes que feien ells de petits.

What's up with my future!!

Després d'acabar la meua presentació d'uns 8 minuts, i veure els futurs que podia elegir, tan sols se'm venia a la ment un home, ja major, amb responsabilitats i poc temps lliure. Aquell home que ja quedava amb els amics una vegada al mes i era per oblidar la rutina de home major. Aquell home que als caps de setmana dorm o mira pel·lícules tirat al sofà, ja que els altres 5 dies els havia passat treballant. Aquell home que poc a poc perd el seu somriure per començar a mostrar la ganyota obligatòria davant la gent. Aquell home que necessita un cafè tots els matins i tal vegada que s'encarrega de ficar els carrers sobre les 6 i mitja del matí, tots els dies clar. Aquell home que tot jove odia convertir-se. Però com vaig explicar a la presentació, jo tinc la clau per decidir i per molt que hi hagen taurons a gairebé totes les portes, intentaré gaudir de la nova vida que m'espera.

"Futur, corre que t'agafe!"

B.W

Fish & Chips (Real)

Ja davant de l'escala del avió i amb l'espatlla plena de bultos, podíem veure el somriure del "steward" (Com diuen per allà) al revisar els bitllets i com poc a poc s'acostava l'aventura. Al vol no vam tindre cap sorpresa i cap allà mig dia ja érem a la capital anglesa. Amb l'ajuda del WI-FI buscàrem allà on més barat podíem menjar, i sense voler-ho acabàrem al rellotge més famós del món. Les vistes des d'allà baix, i amb un sandvitx casi per acabar, eren sorprenents. El cel ras, com si seguírem a la nostra terra, inclòs els més valents amb mànega curta. El 'eye of London', com m'agrada dir-li a mi, també aportava majestuositat a l'escena.

Se'ns feia tard i el tercer en discòrdia ens esperava així que 3 hores més amb bus ens esperaven. Els arbres grans que passaven a la velocitat del bus, ens tapaven part del Sol i podíem observar com els núvols ja ens acaçaven. Ja arribats a la terra del nostre 3er, notàvem el fred per primera vegada rascar les nostres pells, però l'excitació del misteri repel·lia el fred aportant-nos una adrenalina calorífica.

Ja amb l'equip complert tan sols quedava assentar-nos a la nova terra i tastar la seua malta sense gas, que bona era i que bé entrava després de 13 hores de viatge. El efecte "Jet Lag" es notava, però calia disfrutar de l'arribada. Així que començàrem a gaudir de la real Anglaterra, amb els seus bars característics i la joventut regnant per la nit. La nit se'ns va quedar curta però la son acaçava.

El dia següent, amb els peus com a vehicle, visitarem el famós castell de Nottingham així com la seua història i el seu heroi Robin Hood. Teníem temps per disfressar-nos i gaudir de les rialles compartides, com aquells v/bells temps, quan al despertar les nostres cares eren les primeres cares que veiem.

Provarem el real Fish & Chips i gaudirem fins esclatar dels seus gustos, fins i tot a preus raonables. Però després ja no hi havia forces per moure's, i la migdiada ens cridava, com a bons valencians que érem. Encara que les piles ja estaven plenes, així que tocava caminar una mica més, fins trobar el apreciat parc i les seues criatures omplint-lo de vida, els cérvols. 

Era l'última nit a la seua terra, així que tan sols ens quedava gaudir d'ella junts per acabar rendits, i dormint com a nens petits, inclòs amb mascletades falleres, que ja se'ns acostaven les dates i el menjar d'aquell dia no acompanyava, sobretot el picant dels noodles, quin goig.

Gaudits els dies com a trio calavera, tan sols quedava preparar-nos per a sobreviure a la capital, comprant marranades per sobreviure als viatges llargs d'autobús. Encara que els llibres d'assassinats feien una gran feina per poder entretenir-nos en les hores perdudes...

 "Amb amfitrions així,

 anirem a visitar-te a l'infern

 si cal."

B.W

Fish and Chips I

Nos sonaba el despertador a deshora. Con la cara larga, los pelos grasientos y la temperatura no acompañaba, pero no por ser demasiado fría, sino por no tener el cuerpo recuperado, ya que seis de las ocho horas dormidas, fueron con un ronquido desgarrador entre oreja y oreja.

El Sol no reinaba en el cielo y esperábamos que así fuese, ya que quisimos olvidar el cielo azul, las palmeras y la cabeza caliente.Empezábamos con las pilas cargadas y los pies ligeros. Las risas abundaban, así como las sorpresas inesperadas. Cada persona nos podía aportar una idea, y cada rincón una solución. Hicimos del subsuelo nuestra casa y ella nos llevó a muchos rincones desconocidos para nosotros, pero visitado por muchos. No tardó en llegar el tembleque y el dolor de cabeza, así que las horas se convirtieron en montañas y los pasos en pinchazitos debajo de los pies...

Nos sorprendió la inmensidad de la ciudad y sucumbimos al cansancio, aportándonos tan solo la necesidad de descansar y respirar. La gente ya no nos aportaba nada, mentira, nos molestaba y los sitios se volvieron lúgubres. Sin un ápice de sonrisa en nuestros rostros, la llegada a casa se hizo larga..

Llegamos allí y nuestro mejor "¡Ohh!" salió de nuestros adentros. Perdimos facilidad de habla y la gente seguía molestándonos. Empezó el pensamiento interno y fluyó en palabras como estas, pero el viaje no había terminado y el día siguiente mejoraría con nuestra experiencia adquirida y los consejos de aquella que guiaba parte de mi vida.

Destrúyelo

Hoy mi madre se ha hecho un nuevo corte de pelo, está un poco extraña, ya que ahora le puedo ver sus preciosas cejas oscuras. La verdad es que le para fenomenal. Le resalta sus ojos y pómulos. Aunque, su sonrisa parece un poco decaída y eso que cuando sonríe esta guapísima. Voy a tener que ir a hacerla reír, haciéndole cosquillas, como ella me hace cuando estoy cansada y quiero hacer una siesta. Ella está sentada en el sofá mirando una serie de médicos. Le cierro los ojos, pero me quita las manos rápidamente y se queda fijamente mirando la tele. Puedo ver cómo sale una chica que lleva un pañuelo parecido al de mi madre, en la cabeza. Ahora intento hacerle cosquillas debajo del brazo, pero enseguida me quita la mano y ni siquiera se ríe, no lo entiendo. Me pongo delante de ella y le empiezo a decir “¿Qué te pasa mamá? Quiero que te rías, estás muy seria. Y tú me dijiste que siempre hay que reír”. Ella se tapa los ojos y yo pensaba que se estaba riendo pero vi como caía una lágrima por debajo de sus manos. Entonces me enfadé con ella y le quité las manos, para decirle: “Mamá, yo no sé qué te pasa, pero o sonríes ahora mismo o te castigo sin salir de tu habitación una semana.” Ella de pronto me abraza fuerte y empieza a reírse como nunca, y le oigo decir: “Gracias hija, gracias por hacerme reír hoy también.” 

-----------------------------------------------------------------

Microrrelat per al concurs de micro/cuentos "La Batalla contra el Cáncer."

Buenos días

La desperté con un beso entre sus nalgas desnudas, y ella gimió, pidiendo unos minutos más de sueño. Empecé a darle pequeños mordiscos en su cintura, erizando sus perfectas nalgas y pasando la lengua entre sus partes más sensibles. Ella con los ojos aún cerrados empezó a levantar su cintura…

----------------------------------------------

Microrrelat per al III concurs de microrrelats eròtics EDICIONES DE LETRAS

Hoy

Com ja he dit suficient vegades, aquest mes de Febrer, es un mes feliç i lliure, però de vegades tan lliure que acabe plenant els dies amb feina inverosímil però molt gratificant. El simple fet de llegir durant 3 hores seguides, per acabar alçant el cap i vegent que ja és de nit; Fer tot l'exercici necessari per cremar tots els dolços i licorets que has ingerit durant els nadals i Gener, que clar, sempre hi ha restes per un mes; O aprofitar per veure les sèries que portes endarrerides i comprovar que ho havies d'haver vist abans, clarament.

Amb tot i això, he disfrutat dels dies, i cadascún d'ells m'ha portat al llit per la nit tant cansat com un nen petit després del seu millor partit de Voleibol...

"Ayer pensé en dejarlo todo

 y empezar de cero,

 pero olvidé que

 cada día

 era un día nuevo."

B.W

Febrer Gloriós

Fa uns anys quan la capital, de la nostra infestada Comunitat Valenciana, formava part dels meus dies quotidians i els semàfors en roig eren el temps més lliure que tenia, vaig batejar el mes de Febrer com un dels millors mesos del any. La veritat es que en l'àmbit estudiantil el mes de Febrer, i amb ninguna mala noticia a l'espatlla, es l'alliberació de 5 ardus mesos on tot tu dona voltes a la vida d'estudiant, ja siga amb l'estudi, les hores lectives o el simple fet de estar a la cafeteria fent unes birres amb les companys de classe...

Aquest Febrer de 2016, no comença diferent, amb un porrat al poble que em va parir i criar amb els anys; amb la possibilitat d'oblidar els 5 mesos anteriors; i amb la mirada posada a la creació d'un projecte final de grau d'on poden ixir moltes coses interessants, al meu pareixer clar esta.

"Per això, Feliç FEBRER."

                              B.W