"Escric, escric tot allò que en persona no se pronunciar. Aprendre'm a parlar, diuen els muts, però jo si que tinc veu..."
Avui seguirem amb aquest incís que, degut a la felicitat de la que gaudeixo, oblide temporalment...
La meva veu ofegada per icones i senyals, deixa de ser polifònica per tornar-se aspra i seca, de la qual aquells pardals ,que busquen la harmonia en tots els sentits, fugen, i allà on vaig es queda tot buit, ni el fem fa acte de presència, i per tant aquelles paraules pronunciades, com a tot buit, deixen d'escampar-se i finalment desapareixen[....]
Busque en un calaix aquells verbs, que doten d'acció els meus fets i que els duen a un temps passat, futur o present, alguns adjectius que discriminen o enlairen tot allò que observe, i tots els adverbis necessaris per a que tot el món situe el meu espai al seu davant [....]
Ara ve quan la meva ment desapareix, i deixa tota la feina a la improvisació. Com si es tractés d'un joc de nens, hi ha que ajuntar tot allò relacionat i crear aquell bosc ple de bellesa que jo busque. Però tot allò que manca de sentit comú, perd la seua gràcia, i observe que tan sols és el meu cap qui entén allò escrit i descrit [....]
Pot ser siga necessari un aclariment de tot allò exposat aquesta vegada, però està clar que no serà ni la primera ni la última vegada que els meus pensaments plasme per a aquell que mai deixa d'escoltar-me, en els meus laments i en les meves alegries [....]
La nit m'acaça i la lluna ja vol anar a dormir, sol al llit, el cap una quadra i el cos un drap. Ressona en l'horitzó una veu dolça i tranquil·la. Que fas? Els ulls com a plats i les pupil·les ben obertes, la sang calenta i el cos gelat, el cap en marxa i les ovelles que no paren de saltar. On eres? Les hores passen, però els minuts m'esperen, el sol desperta i sol segueixo, que avui la princesa no m'ha visitat, que avui no he tingut temps de eixos 7 somnis, que avui he vist massa foscor... Que et passa? Tan sols és que estic sol, aquesta nit tan sols m'acompanye jo, en aquest viatge avorrit i llarg, sense ningú qui em somriga, sense ningú qui m'abrase...
Oi! que és llarga la nit sense viure tot allò que desitges que passe?
Vaig a estudiar el estudi que vaig fer del estudi de batxillerat, amb el que arribar a la conclusió que eixe estudi no era ,ni més ni menys, una carrera pel primer lloc, on nosaltres estem molt aclaparats per les notes de tall, i on el que millor nota trau és el millor. Ara amb aquest estudi puc dir que, d'aquell estudi que vaig fer del estudi de batxillerat, em deixava una cosa, també ens estan guiant el nostre estudi tots aquells que tenen empreses a tot el món per a que siga'm el seu proletariat (si es que els trobem) i així poder explotar-nos i guanyar ells un dineral, mentre nosaltres feliços per tindre els nostres estudis i ser més llestos que aquells que es guanyen els diners fent el carrer...
Avui comença, comença a clarejar diferent, ja no sóc al meu llit, ni engabiat en 3 metros quadrats. On és el meu reconfortant matalàs? I el meu tocadiscs? I el meu escriptori? Dèu meu, que on sóc?
Veig el cel, està ras ni un núvol, i el sol? on es troba el sol? Ah! està allà, i brilla més que mai. Ja m'alce, estic a un prat amb molt de verd, mira, si hi ha mil i un tarongers, roselles, clavells fins i tot gira-sols m'envolten. On sóc? Vaig a investigar.
Quant d'animal, i cap té por, deu ser per què aquí no hi ha humans. Wow! que va, mira però si allí estan fent un concert, i hi ha moltíssima gent, està tocant Otis Redding. Al·lucinant! La gent balla agafades, totes juntes, no hi ha ningú que s'ho estiga perdent. Buff! Quin concert estic passant!
El concert ha acabat i és obscur ja, tots els animals ja dormen i la gent ha desaparegut. On vaig? Buscaré alguna ciutat i me quedaré a un hotel... Joder! Tan sols he trobat un poblet, ja tots dormen, però que estrany, cap casa te portes. Que ha passat aquí? Mira un home vaig a preguntar...
Oi! Xic que no hi haurà cap hostal per aquí a prop? S'ha quedat callat... La imatge se'm fa borrosa, ja no distingeixo al xicon aquest. Que passa? D'un salt, desperte al meu llit, tancat per els 3 metres quadrats, amb el meu tocadiscs, el meu escriptori.. Era un somni. Vaig a veure si puc tornar.
Ei! Ara on sóc? Estic a un llit. De qui és aquesta habitació? Vaja habitació,no? Joder, hi ha de tot aquí, una guitarra espanyola, una guitarra elèctrica i una altra acústica, hi ha tot ple de pòsters a les parets, fins i tot un estant ple de llibres i còmics. Toc Toc! Criden a la porta,. Qui deu ser? Vaig a obrir.
Però si és el xic de l'altre somni, "Has dormit bé? Jo tinc que sortir, però com si estigueres en ta casa". El xic marxà clicant-me l'ull.. Que passa aquí? Vaig a donar una volta, són les 12 del migdia, ara si que deu haver gent al carrer, encara que si és com el meu poble, tampoc hi haurà tanta...
Hòstia! Quanta gent hi ha per aquí. M'aprope a un senyor que hi havia recolzat a la paret. Que són festes aquí? "No home. Per què ho diu?" És que hi ha molta gent. "Com sempre diria jo,no? Qui ets tu?" A val doncs res, moltes gràcies, jo no se qui sóc. Doncs bo vaig a donar una volta...
Quanta gent hi ha per aquí, i tots parlen valencià encara que pareix que no siguen d'ací, i a més tots són molt amables, i ha actuacions per tots els costats. Mmmmm! La panxa em fa soroll ja, que fam! Vaig a veure si tinc diners a les meves butxaques. Noooo! Ni un euro. Ara que faig?
Un camió s'apropa cap aquí la plaça del poble. Per què tot el món acudeix? Vaig jo també. Estan donant menjar, tota classe de menjar, fruites, arròs, llegums, carn, peix. Que passa aquí? Qui està repartint el menjar? Bo dona igual, la qüestió és que ja tinc menjar. Que bo!
Mira, no són els del camió, vaig a parlar amb ells i que m'expliquen. M'aprope a ells i comence a parlar amb ells, de sobte no escolte res, veig al xic que m'està parlant però no l'escolte. Que passa?
Joder! altra vegada al meu llit, als meus 3 metros quadrats, i allí està el meu tocadiscs, i el meu escriptori. Tinc que tornar. Aquesta vegada ja veuràs com no hi puc tornar...
Weee! On sóc? Que són totes aquestes fabriques i plantacions? Mira, al meu costat tinc al xic del camió, però ara ja l'escolte... " I això és on fem els nostres aliments per a subsistir." Tan sols vaig poder assentir amb el cap, no sabia que m'estava explicant.
Ja sóc altra vegada al poble, el rellotge de l'ajuntament diu que són les 6 de la tarda... Vaig a veure més de per aquí. Que guay! però si aquest poble té platja i tot, mira allí està el port, vaig a veure quines vistes hi ha des d'allí.
Pareix que va a sortir un vaixell. Quanta gent va a pujar,no? Tan de bo tingués diners per a pujar i veure els paisatges de per aquí. Ja han pujat tots. Per què el conductor em mira així? Que he fet jo? Vol dir-me alguna cosa? "Ei nen! Que no puges tu?" Però jo no tinc diners. "Diners? Si vols pujar, puja ja, falten 5 minuts per a sortir"....
Joder, que vistes hi ha per aquí, tot són muntanyes i pobles tots entre units. Però hi ha alguna cosa estrany. Aquí no hi ha cap McDonals, ni Burguer King, i les cases no tenen més de dues plantes... Que cony passa a aquest somni.....
.......Així vaig passar 5 anys visquen en el somni. Vaig anar a tots els llocs, allí no sabien que era ni els diners, ni la violència. Era perfecte. Però després de recórrer tot aquell món d'insomni vaig decidir no tornar més... Preferia aquest món, on l'ésser humà és cruel i fastigosament egoista, on el món és mou per diners, i un 10 per cent de la població viu amb tots els luxes mentre un 90 per cent viu en la pobresa i obligat a fer-li cas a unes multinacionals explotadores de tot el que hi ha al seu voltant. Per què allí no vaig trobar a.... Merda, com li deia jo en eixa època? Ho sent fills però no recorde com li deia... Tan sols vos dic que vaig tornar per a poder tindre-vos a vosaltres...
"Pare eres un subnormal, en lo bé que estaves allí..." - Va dir el nen amb els cabells rulls i el nas xato.
"Doncs jo no m'ho crec..." - Va dir la nena amb els cabells llisos i rosos i el nas amb un to peculiar.
"Com es pareixeu a la vostra mare." -Va dir rient-se el pare.
Els xiquets van començar a riures també, amb els seus somriures preciosos, quan de sobte...
-Correu nens, mireu el meu concert per la televisió... - Va dir la mare que apareixia per la porta...
¿Por qué es, esta tormenta, mi última tormenta? Tan solo dejé de gritar, de compartir, buscando escuchar a los demás. Perdí mis sentimientos, me perdí? Quien voy a ser después de esta tormenta? Como me ve la gente? Te ríes? Normal, yo también aprendí una vez.
Sabes? Quiero aprender a ser yo mismo, me enseñas? Tampoco parece complicado. Pero el miedo a volverme a equivocar, me inunda la cabeza de musgo, y no me deja avanzar.
Tan solo necesito a alguien que me empuje, alguien que piense por mi, todo lo que yo pienso por los demás. Imbécil me define, pero tonto me parece mejor..
Cap a on bufa el vent, si ve de ponent? On es troba el sol, si en estiu ens trobem? Qui pot dir que els estels no existeixen, si la lluna te al seu davant? D'on trac les forces per a seguir, si no ets al meu costat? Qui sap qui sóc, si ni jo se qui sóc? Qui va a donar-li corda al món, si jo estic ocupat? Vols donar-li corda al món amb mi? I mai parem de somriure-li al cel...
I si et canses d'aquesta absurda realitat, si penses que aquest no és el teu lloc, que voldries tancar els ulls i aparèixer a altre món, fugir d'aquesta vida, Perquè no ho crees, en somnis es pot fer...
"You've got more than money and sense, my friend
You've got heart and you go in your own way"
La
vida, ho gloriosa vida, on eTs? És
al tEu davant, toca-la, observa-la és preciosa. Vida
tan solS en tenim una.. i
Tenim que desaprofitar-la amb fer feliç tan sols a una
persona? QuIna
merda de vida... Fer
el que eixa persona vulga, sense pensar en el que realMent
pots fer per altres, i El
que te poden donar elles. Tan
sols encabotat amb una. MAssa
coses hi ha per tan sols compartir-ho amb una persona. Mai
estaré taN sols amb una persona, no puc, vull fer feliç a
una altra.
I és
que si tan sols pensem en nosaltres mateixos,(Y) tan
sOls fem feliç una persona, a nosaltres, i a
més mai tRobaràs eixa felicitat que tan busques. PEr
això el que jo he desitjat és compartir la meva vida amb ella, i
fer-la tan feliç com puga, per sentir-me jo tan feliç com ella, i
entre els dos crear la felicitat que buscàvem de petits per a
nosaltres mateixos.
No
puc pensar en tan sols una persona, et necessite a tu també... Tan
sols un manoll de paraules resumeixen el que vull transmetre,
busca-les...
La nit se'm fa curta i els estels seguits de sa mare, la bondadosa lluna, desapareixen del gloriós cel. I es que, qui fos jo, per tindre en tatuatges i cicatrius tot allò que m'ha importat en aquesta vida.
Pot ser pense que no sóc ningú, com també pense que ho sóc tot, però mai serè el no-res. Ja que mai deixaré d'haver marcat una època, bona, mala, però una d'elles.
Qui sap del futur, més que aquells fal·laços personatges que surten a la TV? Ja que el futur no està determinat. Però no per això no se el que estic fent ara mateixa, i no deixarà de ser una part de mi tot açò.
-2055-
-Tatua'm tot allò que m'ha fet feliç en aquesta vida arreu del meu cos. -También lo que te hacía feliz de pequeño,viejo? -Clar que sí!Això també, tot m'importa.
No sé si és la brisa del
mar o el xiuxiueig dels pardals
de bon matí, però
avui, un dia realment gloriós, m'he despertat assedegat. Sense canviar-me el pijama, he baixat al saló de casa m'he engegat el televisor i m'he preparat un bol de
cereals enorme. Mentre
veiala meva sèrie
preferida a les 11 i mitja de la matinada, m'han
posat els cabronsde la
cadena un absurdi
innecessarianunci que
deia: "Perquè no sempre els
millors xurros es troben entre les cames de les dones. Vine al Porrat de Sant
Blai, estàs convidat." M'ha entrat una gana
indescriptible per menjar xurros, i
rajantla bava per tots
els costats m'he posat la roba de
deport d'ahir per la nit i he agafat el moneder i
sense mirar-me ni tan sols els cabells, he
sortitcorrents en
busca d'aquella botiga que nombraren a l'anunci. Veiamil
persones al meuvoltant, xiquets, avis,pares,mares,
nadons, i un muntóde
botiguetesobertes. Cada xiquet duia una cosa, uns
gofres, altres creïlles fregides, altres hamburgueses, altres
xurros... I que fam en un moment,
trobe que mai havia caminat tan apresa.
Al arribar al meu destí, unes deu persones lluitant
per aconseguir els seus xurros, i
jo l'últim, com sempre, darrere de tot el món. Una senyora major
preguntant-li al seu marit que podria menjar, que no estava molt segura, un
adolescent d'uns 17 anys que demanava per 10 amigotsseus, que l'esperaven a la plaça, un xiquet que no es decidia
si xurros amb xocolate o sense. Total
mitja hora de peu veient com tot el mónmenjava i jo sense res que dur-me a
la boca.
Per
fiem toca, "Una
dotzena de xurros si us plau, amb molt de sucre" "Com vostèdesitgesenyor" Ja tenia els meus
deliciosos xurros al meu abast. Oh! que Bo! Entraven sense tocar paret,
engolir i engolir. Assegut a un parc, no tan
preciósperò
acceptable, ja
duia 6 xurros dintremeu,
quedaven 6 i ja estaria fart, com sempre passa. Segons després de començar
el 7 xurro, amb el seu quilo de sucre per damunt, una mare primerenca amb el
seu nado que no feia molt bona cara passaven per el meu camp de
visió, la
dona duia un bon caminar, però massa depresadiria
jo. De colp i de sobteel
nadó eructai vomita
davant dels meus nassos. Buaj! Que fàstic! Ja
no vull més xurros, una escombreraa
prop?..
M'havien cagat els meus
xurros tan bons. Necessitava un cafèaçòno
podia ser, el bar més a prop, el de
"Vicent". Allí vaig veure un bon
amic que ja feia mesos que no
parlava en ell, mentre parlava en ell i me
feia un bon cafèllarg
i ell una cerveseta ens contàvemles
nostres anècdotesdurant
aquest temps passat. Molt
entretingut la veritat, ell venia d'un Erasmus, que encara estudiava, i
jo treballant ja tu, quin rebuig més gran vaig sentir. Total
que un bon rato passàvemels
dos, ell fardanti
jo al·lucinant.
Quan
ell ja duia la 3 cervesai
jo la primera, perquè
el cafèno me'l podia
ni acabar, Una mosca collonuda començà
a molestar-nos, el típic xiuletpels oïts i a tot hora en els
llocs més sensibles del cos. Total
que amb tota la mala hòstiadel
moment d'una salpada de mà,
l'envie "a la merda" a la mosca. I
tant que "a la merda", cosa que la mosca es trobava dintredel meu quintet, mitja
cervesaa la merda, i
sense acabar-nos les begudes se n'anàremfora
del bar. No
podia ser! Amb quin mal peu m'havia despertat! Redéu!
A
fora del bar amb el soletpegant-nos
a la cara, el meu amic se trau una
caixeta petita d'uns 15cmx
10cm. Jo
estranyat, sense saber que és. Aquell
se trau un paper d'arròspetit, uns filtres seguits d'una
encenedora. Fumes? vaig tindre que
preguntar. Sí! va ser la seva
resposta. Jo
molt estranyat, ja que una promesa és una promesa, vaig començar a
recordar-li el passat, ell
intentant fugirdel
tema s'encengué
un cigarret que prèviaments'estava
fent.
I
el meu tabac!? exclamavaell. Tan sols vaig poder
respondre-li. Està on deuria estar. Sí, li'l vaig tirar al fem,
no tan solsel tabac
també els papers i els filtres. Ja no el vaig tornar a
veure en eixe instant, va marxar sense avisar.
A les dues del migdia vaig recordar que tenia dinar
amb la famíliade la
meva promesa. Bua! Jo ja he menjat massa
avui, no m'acabaré el menjar de la meva sogra! Caminant
depresai amb el
telefon sonant, ella era de segur. Vaig, vaig! Que m'estic
arreglant.
Ja ben elegant, faig camí
cap a casa dels meus familiars. No
m'agradamai anar sol a
casa dels pares d'ella, es passa per un carrer on
sempre hi han hagut problemes,no m'agrada. De
cop i voltaun
impedimentno me deixa
avançar, era un noia d'uns 7 anys
amb molt mala cara, i al costat la seva mare, me demanaven, això era el
que feien, però jo anava massa
centrat en anar i ni els havia vist, i
això que sempre done alguna cosaa
aquesta pobra gent que
ha caigut en la misèriad'aquesta
societat corrupta i mal organitzada. Obroel
moneder tan solsme
quedaven 25 cèntims, molt poc. Vaig tindre que deixar molt
poc, i la dona em va dir: "I no tindràsun
cigarret almenys?" Amb una veu assedegadai
cansada. No, ho sent, es que no
fume... Vaig
seguir el meu camí que ja arribava tard i la meva promesas'estava posant nerviosa. Per un moment vaig regirar
el cap per tornar a veure'ls. La mare nerviosa escrivia
amb la mà tremolosa "Duem una setmana
sense menjar, i ja patim insomni" Amb els ulls oberts com a
plats me vaig quedar. Tan solsuna
gota del llagrimalva
tocar terra...
