Comparte tu vida

A día de hoy, el mundo entero comparte, vía digital claro está. Tal vez sólo compartan cuando lo pasan bien con los amigos, cuando viajan, tal vez alguien compartirá tan solo los momentos en los que esté triste y quiera que le escuchen. Es posible que alguien comparta sus ideas y se crea Shakespeare o Einstein. Hay gente que incluso comparte su día a día, cuando se levanta, que come, donde va, con quien, incluso su porqué...

No considero malo que la gente comparta, que aprenda de los demás, tan solo me inquieta la idea de que solo se compartan vía virtual, que esas personas no tengan alguien con quien compartirlo, diariamente y de palabra. Ya sea tu amigo/a, tu novio/a, tus familiares o incluso tu mascota, hay gente que te quiere escuchar y que quiere que les cuentes tus inquietudes o tus debilidades, que les sorprendas con tus ideas, incluso que les des miedo con alguna de tus ideas locas.

Por eso creo que compartir unas risas, unas lágrimas, o incluso una vida con alguien, siempre va a ser mucho mejor que tener cien amigos "Cara de libro" que te den un me gusta a tu publicación...

"Porque la vida corre 

y el tiempo si que se acaba."

                                   B.W

Poséeme

La cogí por la cintura, para acercarme violentamente a su cuerpo. Ella suspiró por la sorpresa, para acabar colgando de mi cuello y reposando sobre mi pecho. No hizo falta decir ni una palabra, para empezar a besar su cuello terciopelado. Empezó a poner los ojos en blanco, para disfrutar del momento. Mis manos bajaron poco a poco hasta su culo respingón, para empezar a subirle ese vestido de seda que tanto le gustaba. Ella suspiró, para añadir un cómo me pones. Se cogió de mi espalda con todas sus fuerzas, para sentirse deseada. Mis manos tocaron su espalda frágil, para empezar a acariciarla. Ella me quita la camisa con prisa, para notar mi cuerpo caliente y acercárselo al suyo. Ella me llena de besos el cuello, los pectorales y los hombros, para luego intentar quitarme los labios a mordiscos. Le quitó el sujetador deprisa, para contemplar sus pechos empitonados. Beso uno de ellos y después empiezo a morder el otro, para dejar que sus manos empiecen a buscar mi culo por dentro del pantalón. Ella empieza a quitarme el pantalón y yo su pequeño tanga, dejándonos al descubierto, para acabar pasando una hermosa noche....

Ahora ellos me leen

Aprendí de mis hijos que en las noches más oscuras, leerles un cuento les relajaba, y durante las tardes más calurosas les costaba seguir la línea del cuento. Ante todo, ahora que ya tienen doce años y no quieren que les lea, aprendí a leer sus expresiones, y todo esto gracias a leerles cada día un cuento diferente. Había noches que sabía que estaban cansados, les leía uno de sus cuentos de superhéroes y se iban a dormir con una sonrisa por boca. Otras estaban tan tristes que preguntándoles al día siguiente si les había gustado, entrelazaban sus pensamientos y el cuento formando una de las historias más dramáticas jamás escuchadas. A día de hoy, ellos escriben a diario su vida para después contármela a modo de cuento y me encanta pensar que leerles a diario les haya hecho más observadores. Para que puedan contemplar la vida como realmente lo merece, y conseguir que la creatividad surja de su interior mejorando así cada día de su vida.

--------------------------------------------------------------------------------

Microrrelat per al certamen internacional de microcuentos "Leer(te)"  de Cerezo Ediciones

M'encanta el teu somriure!

Viatjar i tornar a viatjar. Les hores cara el finestral del autobús o amb els ulls closos intentant dormir pot ser se't fan eternes, però si saps qui t'espera a l'eixida d'aquell bus, no hi ha cap hora que et sobre...

Al arribar allí, pareixia un poble abandonat, amb els carrers buits i jo tot sol, amb tot el necessari per passar un gran cap de setmana, i per meitat de la carretera. No em sorprenia no entendre la gent del meu voltant, però se'm feia estrany escoltar aquell accent que tant m'agradava.

Ja prop de la nostra llar per uns dies, em vaig sentir com si estigués al passeig germanies però amb cares completament desconegudes. El millor per relaxar els peus tollits de 10 hores de viatge fou el petit riuet que arribava fins una gran font, on mullar els peus i sentir l'aigua gelada netejar els peus, amb l'olor a formatge, fou un goig de Déus.

Dintre del nostre petit dúplex, amb tot el necessari per no necessitar ni sortir d'ell, la migdiada no la vaig poder perdonar, esperant-la a ella i somniant en poder abraçar-la ja de una. La mitja tarda s'acostava i allí l'estació de trens, eixos 10 minuts esperant-la si que se'm feren eterns, més inclòs que les 10 hores de bus. Però al veure-la, amb la motxilla carregada, com si se n'anés de casa, com sempre que ix de viatge, els ulls se'm ficaren a brillar, i n'estic segur que les pupil·les se'm dilataren el màxim possible. L'abraçada durà poc comparant amb el que m'hagués agradat tindre-la entre els meus braços. però preferia anar al nostre niu per a poder gaudir de la seua mirada tan sols per a mi.

Allà al niu, ploràrem, riguérem i sobretot somréiem, després de casi un mes podia tornar a dormir abraçat a ella i tot malson desapareixia de la meua ment. No volia que acabés mai aquell cap de setmana que semblava més bé un somni.

A la França com ja n'estava clar, provàrem els crêpes, i gaudirem del postureig de fer-se fotos enlloc, creant uns records per poder vèncer a la puta memòria oblidadissa. Res havia canviat en nosaltres, com si el temps no passés, amb dos seguíem tinguent les mateixes costums i pareixia que mai havèrem deixat de viure junts.

Per això, ma petit, espera'm allà que jo tornaré per gaudir tots dos de nosaltres.

T'estime i gaudeix-t'ho que t'ho mereixes.

El sopar d'aquella nit...

Els pèls despentinats i greixosos, la gola aspra i el cap enubolat... Despertar allà mig dia i no recordar ni on eres,  tan sols podia ser conseqüència d'una nit que inclòs acabà per transformar-se en dia. Veient com el Sol amaneix per l'est i ens cega eixos ulls cansats, després d'una nit plena de vida, de vida compartida.

No erem tots allà sopant i molt menys al acte que ens nombrà graduats, però la festa se la pegàrem com si tots estaguèssim allí, com al "Sopar d'aquell dia", disfrutant dels somriures, compartint licorets i gaudint d'allò que li diem vida...

"Els que visqueren la nit,

avui no els fa falta

que els enalteixca

amb boniques paraules, 

ja que la nit fou massa bonica."

                                       B.W

Bon voyage ma petit

Després de traspassar la barrera dels 24 mesos, un posa la mirada enrere per recordar tant la introducció, com el nus d'aquesta història...

Tot començà amb les xarxes socials, l'amor per escriure i l'hedonisme pur. Encara erem dos universitaris, on la vida adulta ens parava molt lluny, les 6 del matí era una hora apta per estar parlant cara la pantalla, inclòs cantant Sopa de Cabra dins del cotxe que tant ens a aguantat. 

Perseguírem els dies per a que no acabaren tan prompte, buscant petons i abraçades, descobrint cadascuna de les cantonades noves, tant del nostre cos com dels nostres caràcters. En poc de temps l'estima aparegué davant de nosaltres i era tan gran que ni la persona més gelada del món la podria esquivar....

Buscàrem maneres i maneres de passar el temps junts, i les trobàrem, i tant que si. Cada vegada hi havia més moments a la nostra vida on tots dos plegats compartíem vida. No hi havia aventura que, encara que no férem junts, no ens donàrem l'oportunitat de col·laborar donant el nostre veredicte i la veritat, mai havia viscut tant com aquests dos anys.

Com a tota història, no tot havia de ser bonic, però no per això dolent. L'enuig formà part de molts dies, inclòs perdre la noció de la comunicació per la seua culpa. No fou agradable ninguna de les vegades la veritat, però si he de traure alguna cosa positiva d'aquests dies, és el fet de poder conèixer-nos més enfons, aprendre dels nostres prejudicis, per a dia a dia millorar la relació, i així ha estat...

En relativament poc de temps ens embargà la idea de conviure junts, i encara que a primer cop d'ull donés una mica de por, els mesos ens ensenyaren que la por es una cosa que s'ha de vencer per tal de viure aventures junts. Els bons dies de bon matí, les abraçades a mitja nit, inclòs la calor que emet el meu cos a tothora.... Tots ells formaren part dels millors mesos que hem passat junts, i clarament tindrem que repetir, allà Madrid o Barcelona, qui sap...

Altra cosa que recalcar d'aquesta història fou els viatges per tal de conèixer la desconeguda Espanya. Ja sigui a poblets com Confrides o grans ciutats com Cuenca, o inclòs les capitals del nostre país, a tots ells han regnat els somriures. Viatjaria amb tu fins a la fi del món per tal d'observar com tot explota davant de nosaltres, similar al Club de la Lucha de Fincher...

Ara els quilòmetres ens separaran una estona curta però dura, ja que no podré molestar-te totes les nits abans de dormir, i no podràs valorar els meus 'exquisits' manjars. Encara així, se que aquesta aventura serà gratificant i reconfortant per a tu, i al tornar cadascuna de les aventures viscudes, ompliran tant la meua com la teua vida...

Tan sols hem queda acomiadar-me mon petit....

Gràcies per tot, i gaudeix de la vida amb un somriure per boca.

T'ESTIME!

Ara uns pocs records...

´

A tu Tisana!

M'encanta que al passar per aquells bars on fiquen música vella, que li diuen ara, tan sols se'm vinga a la ment un diumenge qualsevol dels meus primers 18 anys. Aquells diumenges on despertar era cosa de migdia o inclòs més tard, Aquells diumenges on esta música ja et feia agafar el dia amb bon peu, baixant les escales cantant i inclòs escoltant al culpable d'ella cantar-la. Aquells diumenges d'olor a paella, olor a fideuà, olor a puxero, aquella olor a casa...

Ara amb mitja independència aconseguida, aquests diumenges son els que més anyore, amb la meua família desperdigada pel saló. L'un llegint, l'altre cara l'ordinador i l'altre cuinant; Però tots junts gaudint d'aquella música de diumenge, Aquella que tant t'agrada ficar al màxim, per no escoltar ni les campanades de la missa del dia del senyor. Em senc orgullós de haver pogut conèixer tanta música, m'ho enduré com a la millor herència que pot tindre qualsevol persona, i tot gràcies a tu, Tisana...

I'm cabaret, au cabaret, to cabaret!!

Hi havia 2 valencianets que un dia van decidir deixar la seua terra per anar a la gran ciutat, a aquella que no descansa per les nits i on la gent no te temps ni per pensar. Allí la vida passa apressa, un simple parpelleig i tot canvia al teu davant, mons instantanis es concatenen per sorprendre al més experienciat. 

El viatge començava per ells, no sabien el que els esperava, però el somriure sempre anava 2 passes per davant. Preparats per ser sorpresos, en tres hores es plantaren en el forat del dònut, aquell que tant repudiat era per alguns i per contra, estimat per altres.

Ja allí, començava l'aventura, no els feia falta agafar-se de la mà, tan sols amb les mirades sabien que al seu costat estaven segurs. El Sol va ser una de les primeres sorpreses, calentant tota testa que no estigués coberta. Entre el Sol i la gent amb pressa, el cel es trobava ple de soroll ensordidor, com no,  tan sols volien aplegar al seu cau, però no deixaven de sorprendre'ls aquells edificis tan alts i tota la multiculturalitat. 

Després d'arribar al seu niu d'amor, que també els va sorprendre gratament, tan sols els faltaven els preparatius per sorprendre ells a la gran ciutat. Volien que quan la gent passes pel seu costat es gires i soltara un "buff" i ho aconseguiren, i tant que si. Preparats per retomar la batalla, el musical els esperava, sense deixar-se el brindis amb cervesa per a després, clar està. 

Ella ja sabia de que anava la historia, ell tan sols feia que mossegar-se les ungles, ja que l'espera es feia massa llarga, i les expectatives eren molt altes. Amb les millors butaques possibles, escollides com no per ella, la reina de la gestió, començava el somni. Allí va hi haure una bacanal de rialles, cares conegudes sobre l'escenari i la professionalitat d'un equip digne d'estar a les millors parts del món.

"Oohh!!" fou com sortiren d'allí  dins, amb un dels millors orgasmes coneguts i per conèixer. Com als millors polvos tenien tanta fam que la pizza no va fallar. Disfrutada la primera de les aventures que els esperaven, el niu d'amor els esperava.

La resta ja se la podeu imaginar, si no podeu, podeu esperar la següent inspiració matutina... 

Missió impossible

El fanal parpelleja, omplint així el carrer d'ombres estranyes i d'ulls immòbils. Com si fos un xafarder em quede uns segons mirant pels forats de la persiana, no hi ha ningú que em puga trencar la meua coartada així que el pla prosegueix com s'havia pensat. No puc parar de repetir tots els passos a seguir per tal de veure que res se'ns ha passat per alt. En qüestió de segons em plante davant de l'ajuntament del poble i he de extremar precaucions, ja que ahí està la més xafardera de totes, i encara siguen les 4 del mati, podria trencar-me tots els esquemes. Tapant-li el morro a Laika, passem a gates fins traspassar la zona conflictiva, arribant així al descampat on tinc el cotxe aparcat però aquesta zona no es troba fora de perill. Agafant per braços a Laika, com si ens acabarem de casar, encara que després de tants anys ens ho podríem plantejar,  traspassem la zona de terra i rodes calentetes, evitant així haver perdut la guerra. Quan ens trobem a 20 metres de la nostra victòria, a aquell parc on ningú pot observar-nos, em trobe a Toni passejant amb Thor, a quina mala hora senyor, Laika no crec que aguante més, així que tan sols em queda rendir-me. Laika, com tots els matins, es posa a fer les seues necessitats al costat d'una palmera, i mentre jo ja pensava amb els meus anys d'aïllament, ja que ens havien descobert, Toni em diu "Veig que no portes bossa per agafar els excrements, vols una?" La llum va arribar en eixe moment, ens salvaren tant a mi com a Laika de mirades menospreciants pel carrer, inclus pena màxima per no haver netejat els excrements de Laika. Definitivament demà aniré a comprar bosses de fem...

POESÍA

Nacer

Nos sorprendieron sus ojos

grandes como platos

y sin pestañear

nos manifestó

que vino para quedarse.

Y se quedó…

Impregnando sus vidas

de colores.

Crecer

Empezó, como bola de nieve

a recorrer toda alma ajena,

algunas se quedaron con su pedacito

pero muchas otras la odiaron.

No se dejó llevar

 por corazones de hielo

que la rechazaban

y siguió creando arte.

Reproducirse

Aquellas que entendieron su arte

se dejaron seducir,

y empezaron a crear las suyas propias.

No quisieron hacer lo mismo

y experimentaron,

creando nuevo arte,

pero todos ellos

sabían quién era su madre.

  

Morir

No la vi morir,

siquiera sé si ella podría morir

lo único que sé

es que en su epitafio pondría:

Muchas Gracias por todo

Habéis hecho de mi vida la mejor de todas

Disfrutad de mi arte

Firmado: POESÍA

----------------------------------------------------------------------

Poesies per al II concurs interlacional de poesia "+Poesía" de Edición DeLetras 

Los hijos de la noche

Quise volver a esas noches de verano donde podías cerrar los ojos y aún te daba vueltas el mundo. La música tenia un tono especial y las voces de la gente de tu alrededor se entremezclaban para acabar extasiando tu mente. El cielo no estaba estrellado pero eso te daba igual, en el vaso no llevabas ron Zacapa y la verdad nunca he probado ese ron, prefiero mi siempre Negrita. Tan solo estabas acompañado por aquellos que querían disfrutar de la noche tanto como tu. De sus gritos, sus locuras y sus risas claro está. Bailar una y otra vez, para acabar con las suelas destruidas. Decir todas esas palabras ininteligibles que sueltan los ebrios. Besar en los labios a todos tus amigos y enamorarte del mareo que llevas encima. Para llegar a casa cuando el Sol calienta las calles y con el desayuno ya en tu barriga, coger la cama y no soltarla durante horas.

Isabel

Empecé a caminar detrás de ti cuando tan solo sabía decir “Mamá” y crecí oyendo tus sabios consejos. Tu fuerte pelo liso y tu piel grasa calaron en mi adolescencia, aportándome buenas y malas noticias. Aunque también me regalaste tu bondad, y nadie ha sufrido aún mi enfado. Te olvidaste de obsequiarme con tus preciosos ojos azules, pero te perdono, ya que no le haría honra a tan bellos iris. Tal vez el haber heredado tu facilidad para dormir, me haya causado más de un problema, pero ahora soy un gran amigo de todas las camas. En cuanto a disciplina, no me aleccionaste para seguir un código de vida, y de eso estoy orgulloso. Pero tal vez sí que me inculcaste el saber cuándo callar, que de más de una me ha salvado, la verdad. Me fascinó tu tranquilidad y la heredé por encima de todas tus cualidades, incluso abriéndome más puertas de las que nunca podré cerrar. Sé que dentro de ti vive el instinto de viajar, al igual que en mí, por eso viajaré hasta que mis días se agoten. Una vez leí una cita, de cuyo autor no me quiero acordar, “seguí tus pasos y ellos me alejaron de ti”. Ahora la hago mía para decirte que ya me puedes dejar volar, ya que tanto tu sabiduría como tu experiencia ya forman parte de mí.

--------------------------------------------------------------------------

Microrrelat per al concurs "Seguí tus pasos y ellos me alejaron de ti" de Talentocomunicaciones i dedicat a ma mare, Isabel.

Bon dia i gràcies!

Era diumenge, un dia del senyor fosc. La gola no responia quan intentaves parlar i la moquita ja buscava els llavis. Allí gitat al llit i amb 3 mantes d'hivern damunt, podies sentir com la veïna agranava casa o el carrer, te igual, es sent igual dins d'aquesta vella casa. Sabia que no seria el diumenge més divertit de la historia, però hi havia una cosa que feia que m'alçara del llit decidit. Amb la cançó Walk de Foo Fighters, em ficava el calcetí que a mitjan nit vaig perdre davall les tres mantes. M'untava la cama de hidratant, intentant cuidar aquell tatuaje que tant m'encantava. Buscava un mocador per sonar-me i de allí a agafar un got d'aigua per alleujar eixa gola de fumador de 60 anys.

Ara ja podia somriure, en veritat no per haver-me alçat, sinó perquè un diumenge com aquest havia pogut rebre un bon dia d'aquella persona que omplia els meus dies. No demanava or ni la intel·ligència de Einstein, tan sols volia la meua companyia, aquella que la treia de les seues caselles de quan en ves, però que buscava el meu pit per acurrucar-se els dies més gelats o més trists. Aquella que vol que li prepare el seu mateix cafè tots els matins. Que als dies més depriments m'ompli de petons per traure'm una rialla, si cal fent-me cosconelles. Que m'ajuda i em demana ajuda quan fa falta, notant així la confiança mútua.

"Els dies passen

 però la relació viu

i somriu."

                                  B.W

Tisana Tisaneta!!

Crec que el primer record que tinc d'ell fou d'un diumenge, amb el blues del pare a tota veu, allí assegut davant la televisió. Els seus ulls no perdien la mirada de la pantalla i sostenia entre les mans el comandament de la Sega Megadrive. Al baixar per les escales, podia veure com jugava al Sonic, i al arribar baix i adonar-se'n que era jo, m'oferia l'altre comandament per jugar amb ell, clarament acompanyat d'un, "Avui tampoc vas a guanyar-me!".

Ell era prou més major que jo i passava els dies a l'habitació dibuixant, de ves en quant em mostrava el que dibuixava, però s'enfadava si escodrinyava per l'habitació sense estar ell davant. Per a mi la seua habitació n'era la millor, plena de cartells, plena de vida. Sabia que jo faria igual que ell era el meu referent.

Any rere any, compartíem tant bronques dels pares com rialles als videojocs. Recorde lo buida que es quedà la casa quan començares la universitat i més encara quan et tocà l'Erasmus. Crec que aquests anys foren els que em feren créixer diferent a tu, ja que vaig necessitar altre referent per guiar la meua adolescencia. 

Avui, amb artista buscant renom, inclús compartint casa independent, tan sols em queda acabar aquest escrit per mostrar-te tot els meus respectes i mostrar l'orgull d'un germà menut pel seu màxim referent.