Endevina-ho

Trepa montañas,

prolongadas y inacabables cimas.

El cielo no es un problema para ella

y aun menos los edificios.

Puede combatir con semejantes,

y no siempre se utiliza de forma adecuada.

Nadie la ve, pero la escuchamos

incluso cuando hacemos oídos sordos.

Puede romper corazones,

y pocas veces los arregla bien.
Necesita de nuestros movimientos,
para sentirse realizada.
A veces sonríe,
aunque malas noticias también trae.
Muestra nuestros deseos,
y nuestros temores no se los deja.
Sirve para amancebarse,
y no se alimenta de nada.
Es omnipresente,
allá donde humanos haya.
Tal vez, no siempre sirva de mucho
pero sin ella nadie viviría.
Los animales la utilizan, 
 las plantas no tanto.
No la olerás nunca,
aunque puede ayudarte a recodar un aroma.
No siempre lleva el mismo ritmo,
ni tampoco la misma intensidad.
No se puede encerrar.
¿Qué es?

"Nuestra voz, que por culpa de no poder encerrarse,

no retumba en los oídos de nuestros gobernantes."
                                                                                                                              B.W

¿Democracia? ¡Basta ya!

Atracciones de feria, esa es la mejor forma de delimitarlos. ¿Y nosotros tenemos que elegir cual es el mejor vagón para jodernos menos? ¿Y si no quiero entrar en este "parque de atracciones", que se menciona "multicapitalismos"? Solo te digo Vaffanculo.

Nos prometen, a base de anuncio, que nos "sentiremos más libres". Además, nos dicen que el trayecto, será elegido por nosotros mismos, según nuestro vagón más electo. Luego, a base de estafas, nos encierran en un vagón durante unos 4 años, con posibilidad de que este vagón se desplome y cambiar por otro, aunque no mejor y ¿cambiar de atracción? Casi imposible. 

Cada vagón lleva en su interior diferente organización, algunos permiten que se sienten todos por igual o al menos lo intentan, y otros hacen que una mínima parte de los clientes(los que más paguen por la entrada) puedan ver todo el paisaje des de lo más alto de la atracción y los que no tenían ni para la entrada (obligatoria pagarla) se hundan en lo más abismal del vagón y estén tan apretados que no puedan respirar. Aunque esta no son los únicos vagones que puedes elegir, los otros no se fabrican en cadena y hay muy pocos, por lo tanto estos dos son "los más elegidos". 

Luego, si consideramos que todo el mundo debe ir a la "atracción y vagón seleccionados", aunque la mitad de la gente no quiera ni ir a este "parque de atracciones", deducimos que lo que pone en el anuncio de la atracción "Libertad" no es más que una mentira. Y aunque todo el mundo lo sabe aun siguen yendo a este "parque de atracciones".

Todo esto es por culpa de la normativa que siguen estos "multicapitalismos", ya que los "multicapitalismos" controlan todas las "atracciones" e incluso les ordena como deben de ser de "bonitos" estos trayectos sin fin... 

Sonriu-me

Era ja tard, i els estels fugien del perplex abisme. Unes gotes relliscaven pel rostre malferit d'una rabosa, tal vegada cap pressa havia pogut aconseguir aquella nit, tal vegada tantes presses duia ja que el cap no entenia ja ni el que volia. No es tractava d'ell o d'ella, el dilema, sinó que aquella nit una de totes les existències, patia més que mai a la seva vida. Tampoc buscaria consol, ja que allà dalt, on els pardals més valents els costa pujar, cap ànima podia haver un diumenge a les 4 del matí. La seva bellesa no era ni més ni menys que la d'un model a seguir, i els seus ulls es podien confondre amb la mel dels óssos. Prompte un llamp passava per aquell context trist i ombrívol, i si més decadent no podia ser, començà a plovisquejar. Gota a gota, aquell cos cansat de sanglotar, començava a mullar-se començant pels cabells i acabant per la roba interior. Ja res podria tornar-li aquell somriure tan bonic que deuria tindre, però uns instants després de tan sols escoltar el tritlleig de les gotes caure al ferm sostre d'aquell gratacels, s'alçà i emprengué marxa cap a la vora d'aquests 250 metres d'altura. Ja tan sols el cel seria responsable dels seus actes i pot ser ja ningú tornaria a veure feliç a aquesta cara bonica. Pensament de suïcidi en ment, peus a mil·límetres del òbit, quan de sobte un soroll s'escolta a tots els racons, un aire de Ray Charles passa per la nuca d'aquesta, persona, i es posa a cantar i a ballar, cridant amb la veu esquinçada de tant llagrimejar, però alguna cosa en aquesta és diferent, un somriure plena aquesta vegada el seu rostre, i aquesta vegada ningú li'l l'arrabassarà...

"Dona igual qui sigues,

la música sempre et transportarà a un món millor,

deixa la música fluir per les teues dents."

                                                                                                 B.W

Bona nit a la matinada i massa ulleres a la festa.

"Carpe Diem, diré una hi altra vegada."

Hi ha vegades que el cos no t'al·lega cap altre sentiment que el d'anar a fantasiejar a un altre lloc més reconfortant i més paral·lel al terra. Allà on un viu, tal vegada, més hores del que voldria. Però aquest torn no és la sensibleria, del meu tot, la que domina els meus moviments. És el meu enteniment que, fixant-se amb un tòpic literari, vol controlar el meu cos per dur-lo a fer una contingència en tota regla. Eminentment, en el albor d'aquesta peripècia, hi ha un limitat grau de vacil·lació, però aquest és vençut tornant a cavil·lar sobre aquest tòpic passat. No per tant vol dir que ja no tornarà a manifestar-se, aquest tanteig entre l'enteniment i els sentiments, al llarg de tot el crepuscle.

Aleshores, en aquest precís instant, els meus gambals busquen desassossegats com poder substituir aquest sentiment de lassitud per un altre, fraudulent, però antitètic a aquest. I no hi ha altra entitat més afable per estafar els sentiments somàtics que la noia Drug, aquella que et canta cançons dolces per a arrastrar-te fins a ella, després et despulla provocant ereccions extremes, i al final t'obliga a tornar a freqüentar-la fins libar-te fins i tot l'ànima.

 

Per tant juxtaposant tots aquests esdeveniments, el colofó obtingut serà una faç degradada, amb ulleres fins el melic, però amb un somriure d'orella a orella, i volent tornar a freqüentar els servicis de l'amiga Drug...

Fins que un dia, l'enteniment no tinga que tornar a lluitar contra el sentiment de esgotament, sinó contra la xacra produïda per TU. 

Perfecta donzella Drug!  

Brindo alla tua salute

Al despertar, i notar que la veu s'ha oblidat completament de tu, que les cames descansen, com si haguessin arrastrat sacs de 50 quilograms, i que a la gola tens un regust aspre d'aquella malta, que feia ja més de 10 llunes plenes que no la degustaves de tal manera, es en aquest moment quan  la ment dibuixa un esbós, si es pot dir així, de tot el que feres abans de l'últim ocàs. I el millor d'aquest, és que no hi ha moment que no aparegui el teu somriure o el de tots els altres individus que t'acompanyaven a brindis de gerra de cervesa.

"Brindarem amb cervesa, per la cervesa."

                                                                  B.W

Gato negro

No, no soy el más dichoso de todos. Tal vez, como me dijeron, tengo la ventura que me merezco. Pero, ¿puede alguien obtener un poco de migaja sin un trueque equitativo de por medio? Claro que sí, hay muchos gobernadores en todo el planeta tierra. Aunque estos no sean la mayoría, son al menos los que mueven nuestro astro, y los otros que les den por el culo.(...) 

No puedo yo gimotear por como se desenvuelve mi crónica. Debido a esto, tal vez debería observar mi contexto de una manera más sensata y repartir mi dicha con aquellos que paliaron mis defectos y me acrecentaron como semejante, hasta llegar al punto de expiración. (...)

Dame un poco de tiempo y postergaré mi ambición para poder estirar tu contento, hasta el edén, si eso fuese contingente. Y no serás tú el único en recibirlo, ya que mucha gente brindó un lapso de su aliento en agravar mi dicha. Tú mismo puedes ser el próximo, si alguna vez quisieras compartir tus palabras conmigo (...)

"El que no sabe gozar 

de la ventura cuando le viene,

no debe quejarse si se pasa."

                                                  Miguel de Cervantes Saveedra

Indibidualismoa (E)

Invariablement, el meu enteniment no deixa cap peça per cargolar. Per tant, aquesta premissa no deuria ser una excepció. Si unirem aquesta amb la meua conclusió, trobaríem tan sols una contradicció, per tant he de buscar aquella idea que transforme aquesta proposició en una diferent fins a acoblar-se al colofó, ja sigui eliminant-la o deixant-la apartada de tot dictamen.

Aquest suposat, no seria ni més ni menys que aquell que de manera involuntària i descontrolada, em dissocia dels altres, ja siguin: amics, familiars, coneguts o enemics, degut a que el meu conscient determina que tot sol també puc arribar fins a la deducció adequada. Tal vegada aquesta sendera no sigui del tot errònia, però no és la totalment encertada per a arribar fins la meua conclusió. Així que, canviar aquest mètode és vital per poder avançar tranquil·lament. 

Per canviar aquest itinerari, primer hi ha que buscar en el preàmbul del dilema, i aquest no és altra cosa que el desmesurat autarquisme que els meus progenitors m'inculcaren des de petit, que mirant des d'altre punt ha sigut molt favorable per aconseguir ser com sóc, però aquesta abundància d'autonomia, ha fet que gent apreciada per a mi quede fora dels meus plans, cosa que em desagrada de mala manera.

Ara tan sols es rebuscar, per llocs desconeguts, la manera de seguir una connexió adequada per a eliminar aquest dilema o com hem dit abans, arraconar-la. I per a això primer tindrem que començar a discórrer amb els altres i no tan sols amb mi mateixa.

"Serà ardu, però excel·lent el colofó que obtindrem."

                                                                                       B.W

No me cambies de tema. Ostia Puta!

Despierto y miro mi dechado.

busco entre mi penumbra el cielo estrellado,

aquel que me haga mirar la tierra plana,

y la bonancible agua resoplar por mi nuca.

Solo en los charcos me reflejo,

y ya las sombras me rehuyen.

Subo allá donde el silencio es un trazo,

y voy que me tiro por el pozo.

Dale un respiro al corazón,

entiende que no es continuo el absoluto suspiro.

Ábreme las puertas de tus piernas,

allí donde lo invisible es sinónimo de placer.

Empezar por el final,

para no encontrar el principio.

Razonar para destrozar.

aunque sea un principio de la borrachera.

Vamos, que nos vamos,

esto empieza a ser imposible,

y ya nada sale de nuestras reflexiones.

Cierra y rompe.

"No escribo lo que quiero,

tan solo es lo que se manifiesta."

                                              B.W

¿Me la sudas? Dímelo

Duda, pregunta, cuestión, incógnita, dilema, ejercicio, enigma, rompecabezas, asunto, disgusto, preocupación, contrariedad, dificultad, contratiempo, inconveniente, obstáculo, impedimento, traba, nebuloso, ambiguo, cuestionable... Tantas palabras para describir una misma situación, pero también podemos buscar más y encontramos que, satisfacción, remedio, resolución, conclusión, resultado, desenlace, fin, término, reparación, arreglo, recurso, medida, salida, final, acuerdo, compromiso, salvación, alivio, todas ellas y muchas más describen otra situación con la cual desglosaríamos las anteriores dichas [,,,]

"Tanto queremos ver,

que al final no observamos 

nada por miedo a equivocarnos."

                                                                      B.W

Anti-moda

Tal vegada, mirant el present i el passat, podríem dir que jo continc un axioma un poc, descontrolat, diria jo. 

Aquesta màxima, seguida pel meu enteniment a força involuntària degut a la meva inconsciència verificada, no és ni més ni menys que realitzar de manera totalment desordenada i antagònic a tot allò que la gentada, lúcida o miop, realitza seguint uns criteris donats per l'alt comandament del consumisme.

Inclús deixant de costat, de vegades, coses realment entusiasmats, jo he seguit i per ara segueixo aquest arquetip i trobe que d'alguna manera o altra deuria canviar-ho, ja que a la meua mollera, massa contradiccions es fan veure (...)

"Controles el meu cap des de l'exterior,

veu versàtil, però no aconseguiràs canviar

allò que realment pense fins que no me mates."

                                                                                         B.W

Achieving happiness

"Cómprate un cambio de marchas."

No canvies de pensaments diria la multitud. Comportat el millor possible, diria el tot poderós que tot vol tindre-ho dominat. No sigues egoista diria el firmament. No et deixes dominar dirien els més sensats. No competisques dirien els més assossegats... Però quins tenen més raó de tots? I perquè? Tal vegada siga millor ser avariciós per augmentar el nostre patrimoni. Valdria la pena ser altruista per aconseguir allò que li diuen "arribar al paradís". No podria ser submís, si el que vull és fer això que ambicione. Deuria ser perseverant per poder triomfar en el món dels èmuls...

I si el únic que vols és gaudir en tots els períodes d'aquesta vida? Harmonitza't.

Això deuria fer. Però hi ha moltes maneres d'imbricar-se a cada època d'aquesta vida, i algunes d'elles escarneixen a gent que res a fet per merèixer aquest escarment. Doncs mesclat també amb els del voltant.

Algú diria que aquesta seria la solució a aquesta ressenya, però jo no hi estic d'acord. Jo crec que hi ha unes coses a l'enteniment humà, que no deurien canviar, ja siga per ser més feliç o per fer feliç a altres persones. Aquests li anomenarem fonaments. Fonaments que diuen: Una persona ha de respectar i tractar per igual, ja siguin persones de diferent sexe, de diferent lloc, de diferent pensament, de diferent família o amb condicions distintes a les teues.

Aleshores com s'ha de fer, aquesta combinació de pensaments, per poder gaudir durant tota la vida, però sense molestar directament a cap ànima del voltant i complir aquests fonaments? Degustar totes les possibles alternatives...

Veus? Potser siga aquesta la veu principal d'aquest dilema. Tu que penses? així serà la manera en que observem de prop totes les tesis i antítesis del assumpte.

Això sí, mai deus deixar de autocriticar-te, no et deixes portar per la gallardia de temps propicis i escolta la veu del canvi fins que la mort et vinga a buscar...

"No canvies mai, crec que em va dir algú.

Ho sent, la meva vida serà un canvi continu,

en el que un no serà millor que l'altre,

simplement serà un canvi més,

fins trobar l'indicat."

                                                   B.W

Gracias, mi incorruptible Bienhechor

 Nunca pensé que esto acabaría como yo quería.

Ahora me levanto siempre con el pie derecho,

y de echo tu también lo haces.

Mientras por encima de nosotros pasa el tiempo,

a nuestro alrededor la bonanza nos camela.

Ahora el cielo de las mañanas es sosegado

y ya no llueve más sobre nuestras cabezas.

El verano nos abruma, y ya el futuro nos la pela,

queremos vivir cada día como si fuese el trasero.

Y ahora más que nunca queremos probar,

probar nuevos experimentos, con nosotros,

con nuestros cuerpos y con nuestras almas.

Si ya lo dijo la vieja canción de Soul.

Siempre no durará este tiempo bienhechor, 

pero tal vez, gracias a nosotros mismos,

podremos sobrevivir, ya que mi mano es tuya,

y ya nadie comprende estos términos,

en los que uno puede dar todo sin pedir nada a cambio.

Tal vez en el futuro mis palabras sean cognoscibles,

por ahora me conformare con el discernimiento tuyo,

mi gran y maldito Ambrosio.

Punto y continuará

"Tan difícil es la palabra amigo, 

que nadie entiende su representación?"

                                                                          B.W

Interludi de temps passat, que passat ja és...

D'una veu tènue, però tenaç a la volta, la meua ment s'envolta. Ple de mals pensaments i de bons records, ella mai s'assenta, però és aquesta veu subtil i consistent la que seguida de moviments totalment harmònics d'uns aparells transcendentals, ella pot mullar-se de raciocini encertats i molt poc pusil·lànimes, en el que jo a poc a poc puc deixar enrere somnis passats, i empastifar-me amb sons metafísics. Aportant-me tot aquell assossec, que en aquell món exterior, allà on tots es relacionen i interactuen per tal d'allunyar-se de la realitat, del que jo forme part, ningú pot obtindre, ja que tanta informació satura la ment i simplement no tenim temps per a altres coses, que de totes formes ningú, tan sols un mateix, podria concebre com un pensament raonat i no, com un simple una bogeria.

Escrit tot allò que crec convenient, no pretenc que ningú em comprenga, ja que com hem dit abans aquests pensaments tan sols els puc comprendre jo mateix, i tots aquells que en realitat viuen el meu dia a dia, sí, aquell maleït Ambrosio, clar està. Per això conclòs aquest període de temps en el que estic aquí sol, amb la companyia d'Ambrosio. Puc posar-li punt i final a aquest interludi de temps, del que no estic ni més ni menys orgullós, tan sols ha passat, com passa la meva vida, cabalosa i ràpidament. ohh! minuts enrere, gràcies per acompanyar-me allà on sóc, i gràcies veu tènue i tenaç, se que tu mai desapareixeràs d'aquí. Fins l'altra.

"Somric, com sempre, 

però avui crec que cada vegada

és més petita la meva cara."

                                                   B.W

Eclèctic

A l'espera de l'arena,

al costat de llums de neó,

el cel ras com un peix,

i la vista perduda en l'abisme.

Somrient les pedres,

 de l'olor a menta, 

i blanques les ones,

d'escampar a deshora.

Avui un dia llampant,

ple de colors vius,

i amb un sol sol·lícit

 tinc ganes d'esternudar.

Fred, fred i calor,

no entenc el sòl

que avui em sustenta,

i demà em crema.

Relatant, eixa feina

d'endinsar-se en el món de les paraules,

i coordinar-les per mostrar alguna cosa en concret.

Jo avui ho he intentat, 

i açò ha sortit d'ell.

Que quin és el sentiment que expresse?

Felicitat, eixe és, una felicitat estranya,

ja que sense res, segueixo tenint-ho tot.

Avui més que mai, somric al cel.

És el meu dia!

"Quiero mostrarle al mundo mi arte, 

pero primero dime cual es mi arte." 

                                                                     B.W