Existencias.

Tu tinta escapa, corre por debajo de mis dedos, huye espalda abajo. Y aprieto, te araño esa parte dibujada que esconde tus historias, para que no se vaya, para retenerla en un instante. Entonces, sin pararme a pensar, mis suspiros se entremezclan con tus jadeos. No podemos respirar sino al ritmo del otro. Y así, en la distancia, cada uno en una cama, abrigado sólo por el calor de las sábanas. Nos damos cuenta, a la vez, de que estamos demasiado compenetrados, como dos relojes suizos que concuerdan, armoniosos en un tic-tac sin fin. 

Como una obligación, o un deber moral, queremos, simplemente, demostrarnos a nosotros mismos que existe el otro y, a la vez, nosotros mismos.

B. Soler

Los putos chinos de la creatividad, o no.

1

Va ser al setembre de 1967 tothom fumava i jo vaig perdre la raó. I tu? Cómo te quise decir aquel dia y te dije ayer, no estamos solos cuando compites. Para rescatar a tus amigos de las garras del Dr.W, el más malo, malísimo era el café que me sirvieron en aquel lujoso hotel, que para mi era en verdad despertar y noté la suave caricia de la chimenea encendida. El calor persistía, junto al increíble olor a piel. Rozó mi verga, provocando una erección bonita y nerviosa.

 

2

Pokémon no és igual que Digimon, la diferència virtual és enorme, tanto que hasta un ciego podria verla caer! Continuó su trabajo con increíble paciéncia. Continuó con ello, continuó, destripando al animal de sequia, on t'has clavat,  así estava jo vegent el cocodrilo al riu per això havia risc de pedre, por la famosas bolas chinas, tan redondas cómo profundas, para dar placer del atardecer hasta el amanecer. De mi rabo que busca un atajo. Sabes que me gusta sin ajo siempre buscando el placer y ahora nadie me cree y yo no lo puedo resistir, se la quiero meter por el ojete, si me quieres, vete.

El sentido de la vida

Todos cantando lalala, tocame la teta ya! ya! ya! Sabes que quieres más. Yo quiero más de lo que tu sabes penetrarme hasta el final, porqué yo lo valgo. Le enmarqué la puta cara en la pared. Disfrutando de la visión de los cojones de maria. Me daban, me dan y me darán alegria y pureza del cielo o del infierno, quien sabe, yo no puedo aguantar, creo que las escaleras, hoy, son demasiado largas.

4

Entró a casa y allí estaba Jax, se acercó rápidamente hacia su polla. Disfrutaba lamiendo el prepucio de su perro. Moribundo ven y agachate y vuelvete agachar, así te podré dar y dar, hasta rebentar.

Inequivocamente un día no quise despertar, de tu rostro sombrío no me quise separar, del cuerpo del pene o pensar en perder la vida, que hay de diferencia entre eso y nada. Venga chicos, fumamons un poquito más?

Decente y amargo cual ano caducado.

5

Suave suave en la montaña, lenta, lentamente en la playa caliente, siempre en la cama. Cama llena de pelos y pedos pero el amor no se disipaba, yo miraba su cara y ella mi alma. No quiero follarmela más. Poder correrme sin pensar, quitarme las ganas y volar volar volar hasta llegar hasta amsterdam, Francia. Solo quedaban unos 5 minutos para llegar, 5 cinco por el culo te la hinco.

En el espacio exterior muriendome de calor al acariciar tu suave penetrar.

6

De pendiente yo estoy, por eso fumo cogollo y coca para mi y pa' la tropa, a tope guay, vamos, algún día llegaremos, la escalera de Cento está cerca. Desde aquí se ve perfectamente todo sudoroso, brillante y gigante y horroroso. El rabo del tio Cento, i el ano de qualsevol altre, la tristesa y la felicitat, o un altre lloc del cos on no es puga accedir i si s'aconsegueix fa molta pudor a peus. no meus, tal vegada, tampoc teus, però jo que se, mai ningú em va penetrar tant que sense poder parar va deixar passar i mai va poder retornar... Desgarrar la teua cara. Aparca la cara.

7

Un, dos, tres vas vindre en mi, aquell dia va ser el del queso en tu boca, esa cosa que tal vez bese esta noche, no la tuya, tu tampoco la mia. Casi el único momento en el que la miré y conseguí verla y diamante, la nueva edición de pokémon salío en dos versiones, y yo por supuesto me compré las dos, y morí mirando a Poligon 2.0, arriba la xoni en el coche tunning abri la finestra y li caga un pardal dixant-li el braç fet un puto asco.

C.P.M, T.M.M, M.M.B, G.P.A, A.E.P i B.W

Natural?

Rodejat de la natura, o ella de mi, ja que no se qui d'ambdós és més gran. Tal vegada ella, ja que a tota la terra hi regna. Però, i jo? Com em sent ara mateixa? Doncs sol aquí, ple de llàgrimes al cel i un fanal de la mida de la lluna sobre el meu cap. I jo del futur? Com no me transforme en Déu, no podré ser omnipresent. Però, i jo del passat? Aquí guanye jo, ja que jo del passat sóc immens, no per ser petit i poder menjar-me el món, més bé jo fa uns mesos, quan vaig conèixer una petita persona, amb cames petitones i cul amanoset, amb pits petits i bonics, amb espatlla blanca amb taques negres del Sol, amb llavis del color de un tulipa vermell, ulls foscos amb sorra de la platja cobrint la negra lluna que l'envolta el mar blanc i cristal·lí. Ella fou la que hem donà aquesta immensitat i per això, ara mateixa, jo, amb ella, sóc més gran que la natura, però ambdues altres més boniques.

Rellotge

Camines sense precaució,

però mai ensopegues

en cap incògnita

si tens energia,

ja que el temps

corre al teu favor.

Tic-Tac.

Tac-Tic.

No t'importa molestar,

encara que la majoria

no t'escolta.

Però jo a aquelles nits,

t'escolte i no puc pensar,

no puc pensar 

i tampoc somniar despert.

 Et necessitem,

ja siguis de Sol,

mental, 

petit,

o gegant.

Encara que sense tu

vivim millor.

Tal vegada 

si no fores creat,

tot seria més bonic,

o un caos.

Encara que 

no 

tots

diuen

que

sigui

pitjor.

Tan sols vull dir-te,

viu al teu ritme,

no t'acceleres,

si pot ser

alentit,

sobretot

quan 

sóc

amb

les 

persones

que 

ESTIME.

1.0

Fue el verano de 1974, en aquel pueblo pequeño, lleno de niños, cómo yo. No sabia que seria el último en el que me pararía bajo mis piernas. 16:30 de la tarde, el sol nos hería con sus rayos invisibles, nosotros sin darnos cuenta, en el cielo ninguna nube mirando y los pájaros resonando. Nosotros sonreíamos, jugábamos al pilla-pilla, nuestros padres hacían la siesta a la sombra de un árbol, algunos padres nos obligaban a ponernos crema y beber un poco de agua. 

Fue tan rápido.. pero lo recuerdo todo, corría y corría detrás de Ambrosio, él no paraba de reírse, ya que más rápido que yo era. De pronto, pare de correr, miré al cielo y estaba lleno de pájaros volando a mi alrededor, intenté verlos todos con un giro de cabeza, me fijé, el sol ya no estaba y en el cielo reinaba el negro, no me acuerdo si eran nubes o que eran, pero si que recuerdo que fue lo último que vi.

Cuando abrí los ojos, miré a mi alrededor, todo era blanco, encima de una cama, no mi cama, pero una cama era, con sus sábanas blancas sin dibujo alguno, a mi lado una especie de palo largo, con una bolsa llena de, aparentemente, agua. A mi otro lado, mi padre durmiendo en el sillón, recuerdo que cuando se despertó 2 minutos después que yo, empezó a llamar a un tal "médico" pero yo ya no podía abrir los ojos.

Mi segundo intento, estaba delante de mis padres y dos enfermeras muy bonitas, y también un señor mayor con gafas. Ellos no estaban mirándome, pero hablaban entre ellos, las palabras que no entendí bien fueron "No volverá a caminar" ya que mi madre salió corriendo de la habitación y mi padre se puso a llorar.

Ahora 40 años después, tengo 49 años, y sigo aquí, sin poder caminar, pero mis padres me compraron una silla de ruedas a mis 10 años, y aún la conservo, es mi más preciado regalo, ya que no los tengo cerca de mi. En estos 40 años he podido hacer muchas cosas, no tantas como hubiese querido ni tampoco las mismas, he estado triste y muy feliz también, nunca pensé que un ataque de calor pudiese hacer esto, pero al desmayarme caí encima de una piedra y me rompí la médula espinal por la 7a vertebra, estoy invalido des de ahí hasta las puntas de mis dedos de los pies. Conservo mis brazos y mis pensamientos, pero deje de lado poder jugar con mis amigos, salir de fiesta, incluso subir unas escaleras sin ayuda. En el básquet en silla de ruedas yo seria un 1.0 de nivel, pero tampoco juego a básquet en silla de ruedas. También tuve mis romances y mis  desengaños, no siempre por compasión, pero no como quisiera que fuesen. 

No desaparezco por no molestar a nadie, o porqué perdí mis fuerzas de vivir, simplemente viví todo lo que quise y ahora, con esta carta, os digo a todos adiós, nadie tubo la culpa de nada de esto pero lo único que quiero deciros es gracias por tratarme cómo hasta ahora, allá donde estén mis piernas, voy con ellas, caminaré por encima de las nubes y si no me veis es porqué aún no las habré encontrado, se despide de vosotros, B.W

Bello Elixir de Antaño

Respírala, una y dos veces, deja fluir el viento por dentro de tu cuerpo, cómo si arriba del Everest se tratase. Huélela, una y dos veces, deja fluir el aroma por dentro de tu cerebro, extasiando así tus sentimientos y también tus recuerdos. Tócala y vuelve a tocarla, nota sus pliegues, su piel gastada por el tiempo como si dunas del desierto fuesen. Escúchala y ahora con una vez te basta, no serà como una arpa, tampoco como un piano, pero tal vez tenga un ritmo inesperado, que te mueve, te hace sentir, sentirte vivo. Ahora mirala, todas las veces que quieras, esta vez compararlo con mirar las 7 maravillas del planeta, es quedarse corto, por lo tanto lo describiré tal y cómo fue

Pieses pequeños,

sin un ápice de temblor,

encima de zapatillas,

tal vez más grandes

 que sus pieses.

Unas uñas

del color

del atardecer,

pelos por salir,

sin poder.

Cómo cataratas

de oro blanco,

bajan des del cielo azul

hasta sus pieses,

sus picopiernas,

con peces negros

intentado salir afuera

 para salvarse.

Arriba de las cataratas,

ese cielo azul,

cubriendo sus partes,

tanto del frio

 cómo de los picos.

Un valle,

pequeña pero sensible,

al lado de llanuras color nube,

que te llevan hasta sus montañas.

 Grandes y con picos

mellizas no gemelas

pero perfectas

 para que escalen

tus dedos.

Gollete ni grande ni pico

pero si bueno

para morder.

Y para plato final,

el Bello Elixir de Antaño,

mofletes al lado

picolabios

que tanto desea uno,

orejas a medida

para la lengua,

ojos color arena

y pestañas

 color noche sin luna.

Cejas sin red

y pelo berenjena,

más corto que largo.

Y dentro de este cuerpecito,

corazón inmenso, 

pero mejor entendimiento.

Nostra Essència

Un instant, dos, o pot ser un seguit. Un bes, dos, o qui sap si la seqüència infinita. Els teus braços, els meus, o tal vegada els dits inquiets que intenten atrapar l'essència. De tu, de mi, del que som quan estem junts. Segons, minuts, o les hores que s'escapen com l'aigua que agafes amb les dues mans. Tot allò que la memòria voldria guardar, els pulmons retindre, la pell reviure. Les teues paraules, els meus somriure, la vida plena que habita els llençols extasiats al sòl. I repeteixo: tu, jo, nosaltres. La teua història, curiosa, penetrant, que no em deixa indiferent. La meua, diferent, atraient, pot ser fins i tot, encisadora. I en ordre, el sexe, l'amistat, l'amor, apareixen sense esperar-ho. I aleshores, sense voler-ho, la gelosia, malvada amiga il·lusionista. Gelosa de les tecles, que acumulen més hores baix els teus dits que els meus pits; del blog, amb més històries contingudes que el receptacle del meu cervell; de les lletres a qualsevol lloc escrites, que tenen el plaer de poder captar les teues petites pupil·les més hores que els meus ulls. I sí, ho admet, seria una bogeria no fer-ho. Però no et penses que aquest sentiment és roí, no baix aquesta perspectiva. I per què no, et preguntaràs segur (jo ho faria). Bé, això és el que m'empenta a córrer cap a tu. A robar-te les hores, els dies. A fer que t'oblides del món que gira fóra de l'habitació. A obligar-te a riure, somriure, ser feliç, perquè ho vull així. A que crees un univers amb mi, encara que siga sols una nit a la setmana. I tot això, per una senzilla raó, perquè t'estime. Siga prompte, precipitat, fet corrents. T'estime, i prou.

                                                                                                                                                   B. Soler

Festivaleando II

Despertar altra vegada amb regust d'alcohol pels llavis, inclús la gargamella no es salva d'aquest gust. Tampoc les meves robes, encara posades de la nit anterior, del fum. Comences a ser conscient que estàs despert i de sobte te dones compte que estàs pensant en anglès, molt millor del que hauries pensat mai. Que va passar anit, eixos moments en els que no recordes ni com et dius. Altra vegada, mires al teu costat esquerre i veus una motxilla, la que portes a classe, Sóc a classe? Mires més avall i veus una botella de llimó, somrius i penses "Aaah val estic de festival". La tenda plena de trastos, al teu costat el teu company de viatges, que no es mou ni al respirar, tal vegada com jo feia unes hores. 

Obris la entrada de la tenda i el cel no és solejat avui, no per què fos mal dia, sinó per què hi érem a Bilbao, i tothom coneix Bilbao a Espanya. Seus un moment a la porta per olorar la muntanya, impregnada d'alcohol i altres drogues, però sense deixar de ser pur. Fora de la tenda, passant l'altra tenda d'endavant veus una cara familiar, et saluda i ni siquiera saps si el coneixes, però ells a tu si, perfecte, "Buenos días chicos/as". Després de tot açó un tan sols pot pensar que si existira un Déu per allí d'alt, que de veritat pense que no, trobe que és millor del que ens pensem, no pas amb tot el món, però a mi me tracta de la millor manera, per això ho comparteixo amb aquells intransigents del meu món. 

Gessamí

No ets gran,

ni mai ho seràs.

Ningú et molesta,

però tu t'emboliques per tot arreu.

El teu olor mata,

i jo no hi sóc l'excepció.

Tal vegada no siguis verge,

però vists de blanc

 i de vegades de groc.

Tens amigues,

ben a prop, 

però poques vegades es toqueu.

De vegades t'enyoro,

però se on trobar-te

així que tan sols dec caminar un poc.

No somrius

ni plores,

però de vegades te vist cantar.

 Si ets a les meues mans,

t'acoste cada dos per tres,

a prop dels meus llavis,

inclús de vegades te subjecte amb ells.

Ets a prop dels rius,

així com també als patis.

Ningú governa el teu moviment,

però molta gent te toca

i t'olora.

No m'oblides,

que aniré a buscar-te Gessamí.

Somni lleuger

5 de la mañana,

el sol no vino, 
el sueño se fue.

Yo con ojeras,
el cielo nublado,

y los gallos sin cantar.

No hay más sueños,

no se olvidaron de venir,

simplemente no vinieron.

No les culpo de sus actos,

sólo que sin ellos

me quedo vacío,

por dentro y por fuera.

Pensé en escribirlo,

y el sueño me escribió a mi.

No es fácil de entender,

pero me encantó el resultado,

no por qué era yo el manipulado,

más bien por qué alguien

quiso utilizar mis dedos,

para bien o para mal,

eso lo decides TÚ.

Si demà no hi fos aquí

Al matí, no som res, deixalles de la nit o cendres d'un fènix, així que no tenia altra cosa que pensar que en una hipotètica situació de la meva vida, utòpica clar.

La situació és aquesta, que desitjaries si te digueren que al san demà moriràs? no és fàcil, tal vegada si pugés desitjar tot el que volgués, demanaria seguir visquen, però si no fos possible, quin seria el meu desig? Tal vegada fer feliç a tota la gent que estime, però tal vegada aquest desig siguen més d'un, així que dec pensar en altre. Tal vegada eradicar les desigualtats al món, però seria aquest estable? No ho trobe, com diu alguna, està mal dit.  Convertir-me en ànima i poder vagar pel món seria bon desig, però veuria tots els que estime morir i tal vegada això no siga l'indicat. Bo anant-me'n per les rames, com sempre, trobe que el geni aquest no aguantaria tant o tal vegada seria jo el que morira abans de desitjar-lo, així que aquí va el meu desig:

Mai ser oblidat, deixar empremta a aquest món, que tot aquell que alguna vegada m'ha estimat o que ho fa actualment, em recorde amb un somrís a la cara i mai plore per mi, sense excuses, tal vegada he estat un poc egoista, però que més em dona? sóc mort i etern.

"Mai ningú em va preguntar que volia ser de major,

 així que vaig decidir no ser res, tan sols somriure molt, 

volia ser un somriure amb potes."

                                                                                   B.W

Persona Abierta, Con Ombligo

Mai deixares res per fer,

encara que així, s'acabà tot.

Tampoc deceberes,

tal vegada, inclús, il·lusionaves.

Encara sols fora al nadal

i als dinars paellers,

et necessitàvem a la nostra vida,

per seguir veien-te,

 eixa calba de més de 20cm,

 i el somriure d'orella a orella.

Mai ningú podia odiar-te,

i tal vegada, ningú podia 

no aprendre al teu costat,

amb la teua sabuderia gegant,

 però no més que el teu cor.

Fou un matí rar,

i avui després de uns anys,

ho recorde confusament,

però se que vaig deixar de veure el cel,

per culpa de les llàgrimes.

Sempre estaràs al nostre endavant, per saber que volem seguir lluitant. 
Allà on haja anat la teva ànima serà ben rebuda.
 Fins sempre!

Bestial!

Tarda rere tarda, pensem que, si hi ha sol radiant i sòl per suportar-nos, aquell dia és bo. Però com he dit abans és trist guiar-nos per allò que tenim baix dels peus o d'alt del cap, aleshores, vaig decidir crear la meva nova forma de definir un bon dia. No seria ple de roses ni d'arc-iris, així com tampoc ple de calaveres i el color negre regnant per tot arreu. Havia de ser completament.... RAR, que no tinguera explicació...

Per dur a terme el meu fi, vaig tindre que buscar algú RAR, buscava i buscava, tots eren igual, copies de copies, cadascuna més mal que l'altra, però ningú RAR. Aleshores vaig desertar de seguir amb el pla de buscar eixa persona. Dies després fent el de sempre, a la pantalla bova de sempre, aparegué una emoticona i altre i altre, no sabia que passava però aquestes caretes felices me marcaven un camí que ja havia deixa't de costat... No semblava RAR, però analitza-ho i veuràs ho era.

Somnis rere somnis d'una nit amb l'ama d'eixes caretes felices, ens rebentava els esquemes, i arribà el dia colofó. Aprenguérem que una obra de teatre pot ser dramàtica i feliç a la volta, que l'euro d'Europa no podia pagar els somriures amb els préstecs, que el cel no era bonic sempre però que si te fixes bé, tal vegada aparega una lluna inesperadament, que sense roba els cossos són bonics fins i tot sense voler ser-ho, que la nit no era el més important d'aquell dia...

mai ningú ens ensenyà com tocar els nostres cossos però tal vegada el tocàrem millor del que pensàvem. No per què ens donarem plaer durant tota la nit, tal vegada per què sabíem que ho necessitàvem, ambdós cossos i ambdues ànimes.

no s'acabà la nit, se la menjarem sencera... igual que la següent i la següent i la següent, ja que un anell de no compromis sempre cap al dit gorrí, però mai al anular.

"Una noche nos pareció poco

 por eso dejamos que nuestros sueños

 lo recordaran siempre. "

#dato

Nit rere nit, pensava que la nit sempre era curta ja que se podien fer moltes més coses que dormir i somniar en el teu món preferit, per això deixava que passaren els minuts entre ullades i música. No era gaire bé no tindre ganes de dormir, més bé eren ganes de viure, buscar i trobar-se a un mateixa. 

Per tot això, vaig arribar a la conclusió que el cel obscur, estrellat i amb una lluna, que apareix a deshora, era tan important com el fet de tindre algú en qui compartir-ho. No es que necessitara a la millor persona del món per a fer-ho, sinó alguna que se riguera de les meves idioteses i que no s'escandalitzara si se feien les 5 del matí i tenia son.

 Volíem beure i ho férem, tal vegada no per a oblidar el passat, sinó per crear un futur, tampoc molt d'alcohol però si beguda de la pròpia collita, com ens deien els avis. Volíem somriure i, en els moments en els que no ens pegàvem, ho fèiem. Volíem veure art i sense voler el crearem. Volíem passar la nit en vela i acabarem somniant a deshora. Volíem conèixer-nos i tan sols s'escoltaren els nostres llavis.

No ens agradava la idea de que allò tan sols fora un somni d'una nit, per això deixarem en el aire que l'última vegada que ens veuríem no seria aquesta, no perquè ens ho varem passar bé, què sí, sinó perquè sabíem que ens ho podíem passar millor.

"Entre dato i dato ens oblidarem

 de que nosaltres formàvem part del dato."

                                                         B.W